Trobar la forma d’expressar quelcom per al qual no hi ha paraules fou un dels reptes que assumí Levi quan volgué explicar la cruel deshumanització que va sofrir com a presoner al Lager. Nogensmenys, hi va trobar la solució mitjançant el concepte d’animal. En aquest sentit, el seu testimoni és ple de metàfores faunístiques que representen el patiment de la seua reducció cap al fons i la crueltat de ser tractat com una bèstia a la qual podien assassinar i (...) que patia com un esclau castigat. Levi confirma amb les seues analogies que la deshumanització és una metamorfosi animal. Tanmateix, la tesi d’aquest assaig és que la deshumanització no és convertir-se en una bèstia, sinó transformar-se en allò que nosaltres hem fet dels animals. Una proposició que afirmem gràcies a l’etologia, que ens evidencia que el comportament real de les feres no equival a estar pres ni a ser humiliat. De fet, creiem que la raó principal per la qual Primo Levi pensava que la deshumanització era animalitzar-se sorgeix arran d’una ideologia antropocèntrica. (shrink)

Theodor W. Adorno construeix la modernitat com la fase final d'un procés d'emancipació que ha conduït justament al contrari del que es pretenia. L'alliberament del mite ha portat a una situació històrica en la qual l'encobriment ideològic del món és total. Això té conseqüències per a un pensament que vol ser crític, ja que haurà de trobar un lloc des d'on es pugui interpretar la història per tal de salvar la veritat d'un possible món diferent. En el moment de màxima (...) ocultació ideològica i de màxim absurd -és conegut que Adorno es refereix al món contemporani com al temps després d'Auschwitz- Adorno intentarà entendre què ha passat amb aquest subjecte que s'ha preocupat excessivament per la seva identitat. Mitjançant l'aplicació del model psicoanalític d'interpretació a textos de Beckett i Kafka reconstruirà la història de l'emancipació fallida del subjecte modern. Amb aquestes interpretacions Adorno se situa no només molt a prop de la pràctica psicoanalítica, sinó també de la tradició hermenèutica clàssica. (shrink)

Resum: Actualitzar la didàctica de la filosofia i adaptar-la al nou context digital i social que ha convertit l’ensenyament en una activitat complexa però fonamental és un dels reptes didàctics que ha d’ orientar l’ensenyament filosòfic dirigit a la formació de ciutadans crítics i responsables d’una societat democràtica avançada. Amb aquesta finalitat és necessari posar la filosofia a l’abast de tothom, utilitzar les xarxes socials (Youtube, Instagram, Twitter, etc.) com a recursos didàctics per a l’ensenyament filosòfic, acompanyar la formació de (...) la joventut i proporcionar-los els instruments bàsics del pensament filosòfic com a ajuda en l’anàlisi d’una realitat en transformació.Paraules clau: didàctica, filosofia, TIC, xarxes socials, educació, ciutadania. English title: Teaching to think to people who does not want to learn. Or how to innovate in teaching philosophy in the age of digital idiotismAbstract: Updating philosophy didactics and adapting it to the new digital and social context which has turned teaching into a complex but essential activity is one of challenges in didactics that must guide our efforts to develop citizens’ critical awareness and responsibility in an advanced democratic society. To achieve this aim, we need to make philosophy accessible, using social networking sites—like Youtube, Instagram, Twitter, etc.—as didactic resources for teaching philosophy, accompanying young people in their education, and providing them with basic tools of philosophic thinking as a help for analysing a reality which is constantly changing.Keywords: didactics, philosophy, ICT, social networking sites, education, citizenship. (shrink)

Aquest treball explora la concepció de l'anàlisi de Moore tot relacionant-la amb la sevadefensa del sentit comú i el llenguatge ordinari com el seu vehicle d'expressió. La secció 1 estudiael paper que l'anàlisi representa en la seva filosofia, així com la seva importància perafrontar problemes filosòfics. La secció 2 descriu en què consisteix l'anàlisi segons Moore, discuteixels criteris que ha de satisfer una anàlisi correcta, i classifica els diferents tipus d'anà-lisi trobats en els escrits de Moore, alhora (...) que nega que se'ls pugui considerar lingüístics oconceptuals. La secció 3 aclareix les nocions de sentit comú i llenguatge ordinari, subratllantla preeminència d'aquell. La discussió es proposa de resoldre dues qüestions: a ) c o mes pot reconèixer una proposició del sentit comú, i b ) com es pot reconèixer si tal proposicióés vertadera. Finalment, ens concentrem en el paper concedit al sentit comú i/o llenguatgeordinari com a pedra de toc a l'hora d'acceptar o rebutjar arguments filosòfics. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v55-wolf.

Els gitanos són una minoria present fa sis segles a Europa. Avui vindiquen el seu lloc en la construcció d’una Europa plural, respectuosa amb les seves minories i sense discriminacions per raó d’ètnia i origen. En la construcció de l’Europa del segle xxi s’ha de comptar amb ells. Tenen una cultura discernible, versàtil, adaptatícia, resistent i resilient. Són una cultura heterogènia, amb una identitat ètnica compartida i difusa. Avui les institucions la reconeixen però, sovint, socialment i política, és qüestionada (...) o rebutjada. La superació dels conflictes culturals existents, només serà possible amb el diàleg intercultural, l’exercici del respecte mutu i una gran paciència històrica.The Roma are a minority present for six centuries in Europe. Today we claim its place in building a pluralistic Europe, respectful of its minorities, without discrimination on grounds of ethnicity and origin. In the construction of the XXI century Europe has to have them. They have a discernible culture, versatile, adaptable and resilient. They are a diverse culture with a shared ethnic identity and diffuse. Today the institutions recognized it but, often, socially and politically, is questioned or denied. Overcome existing cultural conflict is only possible to intercultural dialogue, mutual exercise and great historical patience. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-menke.

In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s’haurien dut a terme tot tipus d’abusos, com destruccions d’habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. Segon, el (...) pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l’assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la “casta sacerdotal”, permetrien actualitzar la crítica envers “el civisme”, entès aquest, com l’expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d’un dels barris més convulsos d’Europa. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s�haurien dut a terme tot tipus d�abusos, com destruccions d�habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. Segon, el (...) pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l�assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la �casta sacerdotal�, permetrien actualitzar la crítica envers �el civisme�, entès aquest, com l�expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d�un dels barris més convulsos d�Europa. (shrink)

Between Nightmare and Reality: Dystopian Reflections on the Contemporary Society Resum: Per mitjà de la narració de fantasia i de ciència ficció, la utopia i la distopia promouen una anàlisi crítica de la realitat. En particular, la distopia ens alerta de les possibles conseqüències catastròfiques derivades de problemes sociopolítics existents i contribueix a la reflexió constructiva sobre les amenaces antidemocràtiques que posen en perill la nostra societat. Aquest article examina la representació de l’autoritat, la coacció, la propaganda, la plasmació, (...) l’espai i el llenguatge en distopies sociopolítiques seleccionades i reconegudes, com Nosaltres de Zamiatin, Un món feliç de Huxley, La nit de l’esvàstica de Burdekin, 1984 d’Orwell i El conte de la serventa de Atwood, i compara aquestes ficcions amb esdeveniments històrics i contemporanis, amb l'esperança d’il·luminar la manera real en què el poder opera sobre els cossos i les ments en sistemes tant repressius com liberals.: Through fantasy and science fiction storytelling, utopia and dystopia promote a critical analysis of reality. In particular, dystopia warns against the possible nightmarish consequences of factual socio-political issues, as well as it fosters a constructive and thought-provoking reflection on the undemocratic threats that jeopardize our society. This article examines the representation of authority, coercion, propaganda, embodiment, space, and language in selected and renowned socio-political dystopias, including Zamyatin’s We, Huxley’s Brave New World, Burdekin’s Swastika Night, Orwell’s 1984, and Atwood’s The Handmaid’s Tale, and it subsequently compares these fictional depictions with historical and contemporary events, hoping to shed light on the real way that power operates on bodies and minds both in repressive and liberal systems. Paraules clau: distopia, utopia, control, violència, realització Keywords: Dystopia, Utopia, Control, Violence, Embodiment. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-mcdonald.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v32-33-davies.

En aquest article s¿analitzen els continguts i perspectives que es varen desenvolupar en el decurs del Diàleg Interacció del Fòrum Universal de les Cultures 2004. En concret, aquells que giraren entorn la problemàtica del desenvolupament cultural i de la seva relació/dependència respecte al desenvolupament econòmic en els àmbits locals, dins el marc d¿un món globalitzat. La proposta del Diàleg tenia com a objectiu analitzar les vinculacions entre ambdós àmbits per tal de potenciar noves polítiques locals (que haurien de concretar-se en (...) l¿¿Agenda 21 de la Cultura¿) que potenciessin l¿àmbit cultural, desubstantivat i banalitzat en favor de l¿àmbit econòmic. L¿anàlisi de les diferents categories i perspectives que es varen posar a debat, nogensmenys, ens aboca a un tractament realitzat i desenvolupat des dels paràmetres de l¿àmbit econòmic i, per tant, de caire més aviat descripitiu que prescriptiu. Les possibilitats de potenciar l¿àmbit cultural tot romanent dins una lògica economicista queden així reduïdes a la mera constatació de l¿existència de múltiples pràctiques que queden subsumides en el mercat, i amb les que hom s¿hi relaciona com a mercaderies. (shrink)

Dentro de La metamorfosis, de Kafka, hay un ejercicio de exposición existencial sobre la vulnerabilidad que se ubica más allá de algunas lecturas filosóficas a propósito del mismo tema (ejemplo de ello son las investigaciones de Judith Butler). Así pues, el objetivo principal del escrito es poner en claridad cómo dentro de La metamorfosis es posible encontrar una situación límite que le es propia, esto es, cómo la vulnerabilidad es un estado constitutivo que estructura y da sentido a la (...) vida humana en general que es más complejo de lo que Butler, por dar un caso, ha llegado a decir. Para ello, se proponen cuatro momentos para el desarrollo del escrito; primero, la corporalidad de la vulnerabilidad presente en la primera parte del relato, a saber, el momento desde que Gregorio se levanta hasta el momento en que se va el jefe. Segundo, la precariedad y precaridad del ser que se hacen manifiestos en el segundo momento del relato, que transcurre entre la adecuación del hogar para la comodidad de Gregoriohasta el momento en que este es herido por su padre; tercero, la política de la vulnerabilidad existente en la última sección del escrito, la cual va desde el encierro de Gregorio hasta su muerte y; cuarto, se expone la vulnerabilidad inaprehensible por el concepto filosófico. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-medina.

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, (...) i si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, (...) i si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

Actualment en Filosofia, tenim dues caracteritzacions canóniques sobre la naturalesa de la Metafísica, la carnapiana i la quineana, tot i que són dues tesis diferenciades, ambdues coincideixen en que la Metafísica és reduïda a qüestions d'existència. No obstant, Kathrin Koslicki considera que aquestes caracteritzacions de la naturalesa de la Metafísica són errònies i que comporten una crítica explícita a la Metafísica o redueixen la resolució dels problemes metafísics a un pragmatisme. Per això, Koslicki considerant que els desacords metafísics són legítims (...) i profunds, tenint com a marc de referència la filosofia aristotèlica, considera que la tesi quineana i carnapiana no reflecteixen bé la naturalesa de la Metafísica, ja que, hi ha disputes metafísiques que es deuen a disputes no-existencials sobre temes de fonamentabilitat. Koslicki considera que la Metafísica no pot ésser reduïda a qüestions d'existència, sinó que ha de ser pensada com la reflexió de quines entitats són fonamentals, i quines són derivades d'aquestes. L'article està dividit en una primera part introductòria sobre els meus objectius, seguit d'una breu exposició de les tesis carnapiana i quineana de la metafísica, i per últim l'exposició de la proposta neo-aristotèlica de Koslicki. (shrink)

Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell ens ofereix una (...) anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

L'objectiu d'aquest article és oferir un anàlisi dels arguments principals del Tractat sobre els Principis del Coneixement Humà, de G. Berkeley. Aquests arguments -que es troben a I, §4, I, §5-7 i I, §23 de l'obra de Berkeley- tenen como a objectiu demostrar la inconcebibilitat d'un món extern de caràcter físic. Argumentaré que la validesa d'aquests tres arguments depèn del anomenat «principi de semblança». La conclusió a la que arribaré és que l'acceptació del principi de semblança -i, en conseqüència, dels (...) arguments que d'ell en depenen- es problemàtica, però que, en qualsevol cas, el principi es manté com a una bona crítica reductiva al materialisme representacionalista de John Locke, en tant que aquest no pot negar les premisses que duen a la seva justificació i que la seva defensa contra dit principi presenta un seguit de problemes als quals sembla no haver-hi resposta. (shrink)

La microfísica del poder –de la qual Michel Foucault esdevé el principal exponent– emergeix com un efecte del panorama que segueix el Maig del 68, en el qual sorgeix un cicle de noves lluites centrades en el reconeixement i el desenvolupament de nous tipus de subjectivitat. Ara que han passat trenta anys des de la mort de l’autor, defensaré la necessitat d’aplicar la microfísica del poder a una realitat que ja no pot respondre a unes anàlisis fonamentades en paràmetres estrictament (...) econòmics i que demanda, en canvi, eixamplar el camp de visió per incloure-hi el paper que juga el poder en la producció de les subjectivitats. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-thiebaut.

En aquest article pretenc fer una crítica al nihilisme mereològic, al·ludint que les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» tenen unes conseqüències desastroses per als seus compromisos ontològics. Primer, explicaré què és el nihilisme mereològic -que és part de l’eliminativisme- el qual pretén negar l’existència dels objectes compostos (objectes amb parts pròpies) i l’estratègia de la paràfrasi: l’ús que fan de les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» per referir-se als objectes ordinaris sense comprometre’s amb l’existència d’objectes compostos, però posaré l’èmfasi en aquells nihilistes (...) mereològics que pretenen explicar l’existència de les propietats emergents. Seguidament, presentaré una classe de crítiques, les de Bennett i Tallant, sobre l’ús d’aquesta estratègia per part dels nihilistes, i quina és la resposta crítica que ofereix Brenner sobre aquesta classe de crítica. Finalment, presentaré la meva crítica on mostraré que el nihilisme mereològic utilitzant l’estratègia de la paràfrasi s’està comprometent amb l’existència d’objectes compostos i que la crítica de Brenner no funciona amb la meva postura. -/- In this paper I intend to critique mereological nihilism, alluding that the expression «simples arranged F-wise» has disastrous consequences for its ontological commitments. First, I will explain what mereological nihilism is -which is part of Eliminativism- which tries to deny the existence of composite objects (objects with proper parts) and the Paraphrase Strategy: the use they make of the expression «simples arranged F-wise» to refer to ordinary objects without committing to the existence of composite objects, and I put the focus on the mereological nihilist that pretends to explain the existence of emergent properties. Second, I will present a kind of criticism, by Bennett and Tallant, of the use of this strategy by nihilism and which is the response of Brenner about this kind of criticism. Finally, I will present my criticism where I will show that nihilism by using the Paraphrase Strategy is committing itself to the existence of composite objects and that the Brenner’s critique does not work with my position. (shrink)

A partir d'una anàlisi de la pena de mort, una de les violacions de drets humans més difí-cils de combatre, atès que està legalitzada en molts països, aquest article és una reflexiósobre l'aspecte temporal de la violència, i l'ús explícit del temps com a forma de tortura.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-emad.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-quepons.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v35-gerhardt.

La propuesta de Emanuele Coccia representa una vuelta a las formas más básicas y a los significados más orgá- nicos. Un golpe al antropocentrismo moderno y a la manera de construir nuestro mundo y las relaciones que tenemos con él. Un nuevo giro epis- temológico que se vuelca contra sí: a lo primero que se enfrenta es al sujeto y a su cognición universalista. No es la otredad vuelta hombre-dios, sino el mundo en y frente a nosotros, como conexiones biológicas (...) que tejen un infinito sentido de la vida orgánica. Parte del cosmos hasta regresar a él, pasa por el vientre biológico, materno, so- cial, político, simbólico y así no somos más contenedores de sentido y cono- cimiento, sino el paso de una energía universal que nunca se detiene, sólo se transforma. (shrink)

En aquest article pretenem fer una crítica, des de postulats ètics de caràcter republicà, al mode actual d’entendre i, per tant, posar en pràctica el principi d'autonomia de la bioètica. Pretenem mostrar que, en l’estat actual d’aplicació d'aquest principi, emprant una definició liberal de llibertat i de la natura humana, aquest idea de llibertat i autonomia que es pretén protegir, no es compleix en deixar fora de l’equació tot un seguit de circumstàncies socials, polítiques o econòmiques que poden dificultar al (...) pacient prendre una veritable decisió sobirana sobre quin ha de ser el fet d'actuar dels professionals sanitaris sobre el seu cos en cada cas. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-walton.

Les pràctiques d’okupació que sorgeixen a mitjans dels 80 al nostre país son considerades un moviment social per múltiples autors (Calle, 2005; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). L’any 2006 apareix arreu de l’Estat un nou moviment social diferenciat, el moviment per l’habitatge. Aquest moviment organitzà joves d’arreu de l’Estat espanyol i, els anys posteriors, consolidà centenars de plataformes d’afectats per les hipoteques de totes les edats. Les seves propostes i demandes han estat un full de ruta en l’aterratge pràctic del moviment (...) del 15-M. L’objectiu d’aquest article és comparar aquests dos moviments urbans que es poden entendre també com a pràctiques emancipadores de la joventut i noves formes de participació dels joves en la societat civil.The practical of squatting that arrived to our country in the 80’s is considered a social movement by multiple authors (Calle, 2004; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). The year 2006 appears a new and differentiated social movement, the housing movement. This movement organized young people of all over the country, and therefore consolidated hundreds of platforms of affected by the mortgages of different ages. Their proposals and demands have been a rate routing coming from the 15-M movement. The aim of this article is to compare these two urban movements that could be also understood as emancipation practices and new shapes of participation of the civil society. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v55-shapshay-ferrell.

En contra de les aparences, la meva intenció és ridiculitzar i desactivar l’estratègic ús de referències a personatges de ficció per part dels mass media, els quals pretenen identificar el fundador de WikiLeaks amb tot aquest projecte —quelcom que facilita tant la deslegitimació com la mercantilització. Així, aquest article qüestiona la dominant personalització de la web de filtracions en Julian Assange, tot mostrant algunes de les més rellevants diferències i/o contradiccions entre el rerefons normatiu de WikiLeaks i la pseudo-filosofia política (...) de l’australià. La meva tesi és que la justificació de la il·legal revelació d’informació secreta i confidencial com a pràctica de desobediència civil es posa en perill per la contaminació de postulats utilitaristes i neoliberals. (shrink)

"El Sofista" de Plató es considera una de les obres més grans de la història de la filosofia, però els estudiosos s’han mostrat tímids a l’hora d’enfrontar-se al problema central del diàleg. Per a Plató, definir el sofista és el problema filosòfic bàsic: qualsevol investigador s’ha d’encarar al «sofista dins nostre» per tal d’assegurar la possibilitat mateixa del diàleg i de la filosofia contra el contraatac sofístic. Pròleg: Montserrat Crespín .

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , en (...) aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

El text d’Ian Ground la traducció del qual transcrivim a continuació va ser llegit a l’acte de presentación del seu llibre ¿Arte o chorrada? (València, Publicacions de la Universitat de València / Col•lecció Estètica & Crítica, 2008) el dia 9 de juny de 2008 a l’Aula Magna de l’edifici del Carrer La Nau de la Universitat de València, amb la presència, a més d’Ian Ground, de Romà de la Calle (en qualitat de Director de la col•lecció Estètica & Crítica) i (...) de mi mateix, Salvador Rubio (en qualitat de traductor, editor i autor de la introducció del llibre). El text va ser llegit en anglés pel seu autor, alternat, paràgraf per paràgraf, amb la lectura de la traducció castellana. Hem preferit que el text traduit aparega ací en castellà, exactament igual al que va ser llegit a l’esmentat acte de presentació. La reflexió que ens proposa Ian Ground, en cara que específicament concebuda per a aquest acte, no necessita cap presentació i pot ser llegida perfectament com un text autònom. Tanmateix, em permet precedir-la amb unes quantes observacions que no pretenen sustituir les meues paraules a l’acte (on, naturalment, els agraïments eren els protagonistes) ni tampoc la introducció del llibre ja publicada, i a la qual es pot remetre directament el lector d’aquest article. (shrink)

El presente artículo examina los argumentos aristotélicos en favor de la teleología para poner de manifiesto su estructura argumentativa que, a juicio del autor, es una inferencia a la mejor explicación. Finalmente se intenta relacionar la estrategia aristotélica con el tratamiento actual que se ha hecho de la finalidad desde la Filosofía de la Ciencia.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v32-33-menke.

El artículo presenta una aproximación a la transición educativa, laboral, domiciliar y familiar de las personas jóvenes desde la perspectiva de género. El objetivo es analizar hasta qué punto la mejora del nivel educativo introduce transformaciones en el carácter tradicionalmente sexuado de las transiciones hacia la vida adulta. El análisis parte del conjunto de factores estructurales que pueden condicionar las transiciones juveniles, si bien atribuye una influencia central a la etapa del ciclo vital. A partir de los datos de la (...) Enquesta a la Juventud de Catalunya 2012, se concluye que el efecto ciclo vital limita el efecto generacional en la transformación de las relaciones de género entre la población joven.This paper focuses on educational, employment, housing and family transitions of young people from the gender perspective. The aim is to analyze how the educational system introduces changes in the traditional gendered transitions to adulthood. For this purpose, it takes into account structural factors with special attention to the life cycle. Based on data from the Enquesta a la joventud de Catalunya 2012, the results show that the effect of life cycle limits the effect of the generation in order to change the gender relations between young people. (shrink)

El libro Las generaciones que llegaron tarde presenta los resultados de un trabajo sobre los usos, las estrategias y las percepciones de las generaciones mayores en relación a las tecnologías de la información y de la comunicación. Las apropiaciones de los y las mayores en los ámbitos laboral, relacional y familiar, así como en el ocio, son objeto de análisis a partir de entrevistas en profundidad. Entre los principales resultados destaca el que, a pesar de la gran capacidad de adaptación (...) de las personas mayores a los nuevos entornos digitales, la sociedad informacional sigue avanzando a ritmos desiguales: mientras penetra y media en buena parte de las dinámicas sociales, sigue dejando en los márgenes a una parte de la población perteneciente a las generaciones de más edad. (shrink)

Teniendo en cuenta que la filosofía es hija de la polis, a primera vista, el tema de la filosofía de la ciudad puede no revelar nada nuevo. De hecho, la filosofía y la ciudad cuentan una historia paralela. Es en el ágora, un espacio privilegiado para el ejercicio de la ciudadanía, donde la filosofía se desarrolla como debate de argumentos. Pero, aunque a lo largo de la historia las ciudades puedan reflejar un deseo civilizatorio, lo cierto es que la ciudad (...) contemporánea refleja muy poco de la realidad política de la polis, de la indiferenciación medieval entre lo público y lo privado o de la racionalidad normativa de la ciudad moderna. Las ciudades en el siglo xx, y especialmente en el siglo xxi, tienen que ver más con las relaciones sociales y económicas de la ciudad industrial y posindustrial. La progresiva mecanización del siglo xix y su extensión, en el siglo xx, a la automatización y a la digitalización, cambian definitivamente la forma en que nos relacionamos, pensamos y trabajamos —en resumen, cómo vivimos—. Con el establecimiento de un capitalismo de orden económico que afecta a todas las dimensiones de la vida de la ciudad, esta queda delimitada por el poder, revela las contradicciones de las sociedades urbanas diseñadas por los mercados y da lugar, según David Harvey, a la apropiación privada de la vida y los espacios. (shrink)

El método de L’Action de 1893 de Blondel presenta un carácter fenomenológico, pretendiendo el acceso a la pluralidad de los fenómenos desde lo concreto, sustentado sobre la praxis como mediación dinámico-concreta y sintético-universal. Manifiesta su rigurosidad en su despliegue reflexivo de la conciencia de la experiencia inmediata del yo-encarnado-en-acción, encontrando en la inmanencia la norma de su proceso, abierto por la tensión respecto del horizonte de sentido del problema humano considerado en todos sus factores, y cuya plena implicación reclama trascendencia, (...) alteridad. Ofrece una apertura a la pluralidad de los factores de la existencia sin exclusión ni contradicción. (shrink)

A la secció 25 de la dissertació tercera de La genealogia de la moral, en el context de la recerca de «l’antagonista natural de l’ideal ascètic», es descriu l’antagonisme «Plató contra Homer» com «l’antagonisme autèntic i total». Aquest article emmarca aquest antagonisme en el conjunt de l’obra nietzscheana i, després d’analitzar com es planteja en la República de Plató, fa algunes remarques sobre el paper que interpreta en el pensament de l’últim Nietzsche. El seu propòsit és argumentar que la presa (...) en consideració de la interpretació i l’ús que Nietzsche fa de l’antagonisme «Plató contra Homer» permet obtenir una perspectiva hermenèutica des de la qual es poden contemplar aspectes habitualment desatesos de l’antagonisme decisiu, i no menys total, que té com a camp de batalla les últimes obres nietzscheanes: el «combat contra Plató» del mateix Nietzsche, que coincideix amb el seu combat per l’abandonament de la metafísica i l’autosupressió de la moral. (shrink)

La Economía del Bien Común (EBC) representa un modelo que, sin llegar a poner en cuestión la libertad de mercado, propone una visión más humana de la economía a través del bien común y la cooperación. Se trata de un modelo global e integral que se está desarrollando especialmente en el campo de la microeconomía. El objetivo de este trabajo es, una vez identificadas las características básicas del modelo del EBC, justificar sus fundamentos teóricos desde el punto de vista organizativo, (...) en particular, desde la teoría de los stakeholders. El Balance del Bien Común, como herramienta que sirve para implementar el modelo de la EBC, utilitza una matriz de doble entrada, que sirve para medir la aportación de las empresas en la consecución de los principios de los derechos humanos a través de su relación con los stakeholders.The Economy of the Common Good ecb represents a model that, without questioning market freedom, proposes a more humane vision of the economy, through the common good and cooperation. It is a global and comprehensive model that is being developed above all in the field of microeconomics. The objective of the work is, after identifying the basic characteristics of the ecb model, to justify its theoretical foundations from the organizational point of view, in particular, from Stakeholders’ Theory. The Balance of the Common Good, as a tool that serves to implement the ecb model, uses a double entry matrix, which serves to measure the contribution of companies to the achievement of human rights principles through their relationship with the stakeholders. (shrink)

Gràcies a l’aposta tecnològica de les societats actuals i també a la globalització que comporta, el moviment transhumanista, visiblement heterogeni, està començant a ser conegut a tot el globus terraqüi i a adquirir una enorme volada. Això no obstant, malgrat que la materialització de les fites transhumanistes només sigui possible en les societats postmodernes, l’origen del transhumanisme bé pot anar més enllà del que anomenem societat contemporània. En aquest article s’explora l’origen del transhumanisme partint de les tres hipòtesis següents: a) (...) el transhumanisme com un fenomen típicament postmodern; b) el transhumanisme com a herència de la tradició renaixentista secular; c) el transhumanisme com a tret identificatiu de la naturalesa humana. (shrink)

En la gran producció filosòfica d’Eusebi Colomer, s’hi poden distingir tres grans centres d’interès particularment destacats. En primer lloc, la seva dedicació a l’estudi del pensament de Ramon Llull i de Nicolau de Cusa. La seva tesi doctoral va mostrar les influències lul·lianes en l’obra de Nicolau de Cusa a partir de les anotacions autògrafes en què el jove Nicolau es feia ressò de les coses que més li interessaven de Llull. El segon gran centre d’interès el van constituir, naturalment, (...) els grans corrents de la filosofia alemanya moderna i contemporània. Des dels anys d’estudiant s’havia familiaritzat particularment amb l’idealisme, la fenomenologia i la filosofia de l’existència. Finalment, el seu tercer centre d’interès va ser el diàleg filosòfico-teològic. Colomer lamentava profundament el divorci produït entre la filosofia i la teologia. Adaptant una coneguda formulació de Kant, pensava que la teologia sense filosofia és cega, però que la filosofia sense teologia és buida. Format en la tradició metafísica espiritualista i defensor de l’humanisme cristià, Colomer es trobava, però, a les antípodes de qualsevol sectarisme o dogmatisme. La seva formació, el seu tarannà i, segurament, els seus enormes coneixements de la història de la filosofia, li havien conferit una gran capacitat per al diàleg. Ell no veia el diàleg com un recurs o com una tàctica, sinó com un element constitutiu de l’ésser humà. \n. (shrink)