https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-habermas.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v32-33-menke.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v40-hayward.

En aquest article pretenem fer una crítica, des de postulats ètics de caràcter republicà, al mode actual d’entendre i, per tant, posar en pràctica el principi d'autonomia de la bioètica. Pretenem mostrar que, en l’estat actual d’aplicació d'aquest principi, emprant una definició liberal de llibertat i de la natura humana, aquest idea de llibertat i autonomia que es pretén protegir, no es compleix en deixar fora de l’equació tot un seguit de circumstàncies socials, polítiques o econòmiques que poden dificultar al (...) pacient prendre una veritable decisió sobirana sobre quin ha de ser el fet d'actuar dels professionals sanitaris sobre el seu cos en cada cas. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-quepons.

El personatge de Sòcrates ha plantejat sempre a la civilització occidental una paradoxa curiosa: tota la història de la filosofia grega està tradicionalment organitzada al seu voltant, però no sabem qui fou realment Sòcrates. Sòcrates, com diu Jean Brun, és un "fet històric" que escapa a la història i la seva influència ha estat encara més gran si tenim en compte que no va deixar cap obra i que només el coneixem pels testimonis dels seus contemporanis, testimonis que ens (...) diuen massa o massa poc de la seva personalitat i que sovint entren en contradicció. Més enllà del personatge, però, hi ha el missatge i la vigència del pensament socràtic. Malgrat els jutges que el van voler reduir al silenci, aquesta veu que s’alçà a Atenes fa més de 2300 anys no ha deixat mai de sentir-se, i les seves màximes, "coneix-te a tu mateix", "només sé que no sé res"... continuen sent motiu de reflexió per a qualsevol que es plantegi l'actitud ètica de l'home respecte a ell mateix i al món que l'envolta. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s�haurien dut a terme tot tipus d�abusos, com destruccions d�habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. (...) Segon, el pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l�assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la �casta sacerdotal�, permetrien actualitzar la crítica envers �el civisme�, entès aquest, com l�expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d�un dels barris més convulsos d�Europa. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s’haurien dut a terme tot tipus d’abusos, com destruccions d’habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. (...) Segon, el pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l’assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la “casta sacerdotal”, permetrien actualitzar la crítica envers “el civisme”, entès aquest, com l’expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d’un dels barris més convulsos d’Europa. (shrink)

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat (...) , en aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

A la secció 25 de la dissertació tercera de La genealogia de la moral, en el context de la recerca de «l’antagonista natural de l’ideal ascètic», es descriu l’antagonisme «Plató contra Homer» com «l’antagonisme autèntic i total». Aquest article emmarca aquest antagonisme en el conjunt de l’obra nietzscheana i, després d’analitzar com es planteja en la República de Plató, fa algunes remarques sobre el paper que interpreta en el pensament de l’últim Nietzsche. El seu propòsit és argumentar que la (...) presa en consideració de la interpretació i l’ús que Nietzsche fa de l’antagonisme «Plató contra Homer» permet obtenir una perspectiva hermenèutica des de la qual es poden contemplar aspectes habitualment desatesos de l’antagonisme decisiu, i no menys total, que té com a camp de batalla les últimes obres nietzscheanes: el «combat contra Plató» del mateix Nietzsche, que coincideix amb el seu combat per l’abandonament de la metafísica i l’autosupressió de la moral. (shrink)

Gràcies a l’aposta tecnològica de les societats actuals i també a la globalització que comporta, el moviment transhumanista, visiblement heterogeni, està començant a ser conegut a tot el globus terraqüi i a adquirir una enorme volada. Això no obstant, malgrat que la materialització de les fites transhumanistes només sigui possible en les societats postmodernes, l’origen del transhumanisme bé pot anar més enllà del que anomenem societat contemporània. En aquest article s’explora l’origen del transhumanisme partint de les tres hipòtesis següents: (...) a) el transhumanisme com un fenomen típicament postmodern; b) el transhumanisme com a herència de la tradició renaixentista secular; c) el transhumanisme com a tret identificatiu de la naturalesa humana. (shrink)

Des que Ramon Llull va morir fa més de set-cents anys, sempre ha estat present, d’una manera o altra, en la cultura occidental. Fi­lòsofs, teòlegs, historiadors o, fins i tot, arquitectes i científics han partit del seu pensament per a construir noves teories i proveir-se d’eines de treball. Malgrat això, com tot gran personatge, també ha tingut detractors que s’han oposat amb vehemència a la divul­gació dels seus llibres i han arribat a demanar-ne la prohibició. Les aportacions aplegades en (...) El llegat de Ramon Llull mostren vessants diferents tant de l’obra del pensador mallorquí com de la difusió del lul·lisme, en una visió que comprèn múltiples discipli­nes i que obre noves perspectives d’anàlisi. (shrink)

Aquest article reflexiona el model educatiu català i les implicacions del model de relacions amb la diversitat cultural a l’entorn educatiu, sobretot als àmbits de la socialització i l’ús de la llengua catalana, com a marcadors identitaris simbòlics rellevants. A més d’això, es reflexiona sobre els grups minoritaris a l’entorn educatiu català, en especial els alumnes d’origen no comunitari i d’origen gitano i les seves relacions amb la comunitat d’acollida.This article reflects on the Catalan educational model and the implications (...) of this model on the relations with the cultural diversity on the educational environment, especially on the socialisation and the use of the Catalan language, as relevant symbolic identity markers. On top of that, it reflects on the minority groups on the Catalan educational system, specially about the students of immigrant backgrounds and from Gipsy origin, and their social relations with the hostess community. (shrink)

Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell (...) ens ofereix una anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

L’estiu de 1947, tres joves amics, Yves Klein, Claude Pascal i Armand Fernandez, s’asseuen a la platja de Niça. Encara no són artistes, no fan res i perden el temps omplint-lo de projectes i paraules. Prenen el sol, miren el mar i el cel de la Mediterrània, fan declaracions entusiastes sobre el Gran Art del futur i comparteixen la natura, com uns nens que es divideixen un regne imaginari. Klein pren el blau del cel que abasta amb la mirada, (...) com el color absolut i ideal de la pintura. -/- Yves le Monochrome dirà diverses vegades que, aquell matí d’estiu, va fer un viatge fantàstic, com si fos un astronauta conquerint l’espai, i va signar, com si es tractés d’un llenç pintat de blau, l’altre costat d’aquest bell cel sense núvols: la més bella i la més gran de les seves obres. Aquest cel blau pintat de blau és una obra immaterial i impossible, no feta per les mans de l’artista, amb colors, pinzells i teles, sinó explicada amb les seves paraules, mites i llegendes. (shrink)

En este breve comentario discuto algunos aspectos de la interpretación de la epistemología de Davidson que sugiere Willian Duica en su reciente libro. Luego de una presentación somera del libro me centro en tres asuntos centrales de la interpretación de Duica. En primer lugar, argumento que su lectura de la crítica de Davidson al dualismo esquema/contenido es muy restrictiva y deja abierta la posibilidad de un realismo directo empirista. En segundo lugar, argumento que en su lectura el propio Duica se (...) compromete inadvertidamente con un empirismo de este tipo y, de este modo, su interpretación entra en tensión con el coherentismo de Davidson. Finalmente, discuto algunos aspectos de la interpretación que hace Duica de la tesis davidsoniana de la triangulación. In this short comment I discuss some aspects of William Duica's interpretation of Davidson's epistemology in a recent book. After a brief review of the book, I focus on three central issues of Duica's interpretation. First, I argue that his reading of Davidson's criticism of the scheme/content dualism is too restrictive and leaves open the possibility of an empiricist direct realism. Second, I argue in his reading Duica inadvertently commits himself to an empiricism of this sort and, as a result, his interpretation is in tension with Davidson's own coherentism. Finally, I discuss some aspects of Duica's interpretation of Davidsonian triangulation. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-dufourcq.

2Un grup d'experts, majoritàriament membres de l'Institut d'Estudis Catalans, coordinat per Pere Lluís Font, es proposa en aquest llibre fer un balanç del que ha estat la contribució catalana en el camp de la filosofia i de les divers.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v61-marenbon.

Qualsevol que es llegeixi aquest llibre s'adonarà que molts d'aquests mites amb els quals ens han promès la felicitat no són ni tan sòlids, ni tan certs, ni tan "progres" com sembla. Amb lúcida ironia, Ignasi Riera reflexiona sobre algunes de les qüestions que actualment saturen els mitjans de comunicació i que, com a polític i periodista, l'han preocupat al llarg de la seva vida: la idealització del món rural, l'obsessió per la salut, però també el maniqueisme de certes (...) actituds pseudodemocràtiques, les paradoxes de la societat del benestar o el fals esquerrisme. La crítica de fons és doblement interessant: marcada pel to satíric i desenfadat que el caracteritza, Riera ens proposa la deconstrucció d'un concepte viciat com és el de la felicitat, enganyós, mercantil i utilitari, i d'aquestes formes de pensament dirigit que, segons ens diuen alguns, són el camí per arribar-hi. La conclusió és clara: els que pretenem lluitar contra la felicitat, hem de canviar de sentit tota la nostra vida així com el conjunt de les nostres creences: tirar al foc moltes de les que semblen veritats eternes.IGNASI RIERA, escriptor, articulista, comentarista radiofònic i polític, ha conreat tots els gèneres literaris. Ha estat guardonat amb els premis Octubre, Ramon Llull i Pere Quart d'Humor i Sàtira. És autor de llibres de narrativa breu, de novel·les, de pamflets, dels llibres de no ficció: El meu oncle Pere Quart, Un patriota exemplar, Els catalans de Franco, Viatgers de Barcelona, Jordi Pujol. Llums i ombres ; de la biografia, Lluís Llach: companys no és això i de Llibre d'hores del ben menjar. A Edicions 62 ha publicat: Pàries, sindicalistes, demagogs, Diccionari de la Cuina Catalana i Un català a Madrid. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v35-gerhardt.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v40-lucas.

El propósito del presente estudio es clarificar el modo en el que los últimos desarrollos de la fenomenología de Merleau-Ponty tratan de abordar el problema de la escisión entre conciencia y objetividad que aún se hallaba presente en las primeras obras de este pensador francés. A este respecto, la noción de "carne del mundo" desempeña un papel decisivo, dado que en torno a ella Merleau-Ponty construye -en su obra póstuma e inconclusa Lo visible y lo invisible- una teoría narcisista de (...) la percepción que puede interpretarse a la vez como una ontología especular en la cual el Ser, "la carne de las cosas", se capta a sí mismo a través de la percepción humana del mundo. Se trataría, pues, de una ontología de la reconciliación entre lo objetivo y lo subjetivo. The aim of the present study is to clarify the way in which the last developments of Merleau-Pontys phenomenology try to approach the problem of the split between conscience and objectivity that had remained unsolved in the French thinker's first works. In this discussion the notion of "flesh of the world" plays a decisive role since Merleau-Ponty builds around it -in his posthumous and unfinished work Le Visible et l'invisible- a narcissistic theory of perception that can be interpreted at the same time as a specular ontology in which Being, "the flesh of things", grasps itself through the human perception of the world -which makes it an ontology of reconciliation between the objective and the subjective. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-mcdonald.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-galavotti.

En aquest article s¿analitzen els continguts i perspectives que es varen desenvolupar en el decurs del Diàleg Interacció del Fòrum Universal de les Cultures 2004. En concret, aquells que giraren entorn la problemàtica del desenvolupament cultural i de la seva relació/dependència respecte al desenvolupament econòmic en els àmbits locals, dins el marc d¿un món globalitzat. La proposta del Diàleg tenia com a objectiu analitzar les vinculacions entre ambdós àmbits per tal de potenciar noves polítiques locals (que haurien de concretar-se en (...) l¿¿Agenda 21 de la Cultura¿) que potenciessin l¿àmbit cultural, desubstantivat i banalitzat en favor de l¿àmbit econòmic. L¿anàlisi de les diferents categories i perspectives que es varen posar a debat, nogensmenys, ens aboca a un tractament realitzat i desenvolupat des dels paràmetres de l¿àmbit econòmic i, per tant, de caire més aviat descripitiu que prescriptiu. Les possibilitats de potenciar l¿àmbit cultural tot romanent dins una lògica economicista queden així reduïdes a la mera constatació de l¿existència de múltiples pràctiques que queden subsumides en el mercat, i amb les que hom s¿hi relaciona com a mercaderies. (shrink)

Les pràctiques d’okupació que sorgeixen a mitjans dels 80 al nostre país son considerades un moviment social per múltiples autors (Calle, 2005; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). L’any 2006 apareix arreu de l’Estat un nou moviment social diferenciat, el moviment per l’habitatge. Aquest moviment organitzà joves d’arreu de l’Estat espanyol i, els anys posteriors, consolidà centenars de plataformes d’afectats per les hipoteques de totes les edats. Les seves propostes i demandes han estat un full de ruta en l’aterratge pràctic del (...) moviment del 15-M. L’objectiu d’aquest article és comparar aquests dos moviments urbans que es poden entendre també com a pràctiques emancipadores de la joventut i noves formes de participació dels joves en la societat civil.The practical of squatting that arrived to our country in the 80’s is considered a social movement by multiple authors (Calle, 2004; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). The year 2006 appears a new and differentiated social movement, the housing movement. This movement organized young people of all over the country, and therefore consolidated hundreds of platforms of affected by the mortgages of different ages. Their proposals and demands have been a rate routing coming from the 15-M movement. The aim of this article is to compare these two urban movements that could be also understood as emancipation practices and new shapes of participation of the civil society. (shrink)

Aquesta publicació recull els textos de les ponències de "L'encontre Fora d'equi libri", organitzat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació els dies 5, 6 i 7 de setembre de 2008, que planteja el paper de la inestabilitat i la tra nsformació en el món contemporani. Les causes, els mecanismes i les conseqüèncie s d'estar fora d'equilibri apareixen de forma diversa en els més diversos àmbits de les ciències, les humanitats i la creació en general. L'encontre s'organitzàe n tres (...) sessions: "homo ecologicus", que reflexiona sobre el fer de manera respec tuosa amb l'ambient; "viure el canvi", que reflexiona sobre la necessitat d'adap tació a un món canviant, i "artistes al laboratori", que reflexiona sobre les co ndicions favorables al procés de creació. (shrink)

En contra de les aparences, la meva intenció és ridiculitzar i desactivar l’estratègic ús de referències a personatges de ficció per part dels mass media, els quals pretenen identificar el fundador de WikiLeaks amb tot aquest projecte —quelcom que facilita tant la deslegitimació com la mercantilització. Així, aquest article qüestiona la dominant personalització de la web de filtracions en Julian Assange, tot mostrant algunes de les més rellevants diferències i/o contradiccions entre el rerefons normatiu de WikiLeaks i la pseudo-filosofia (...) política de l’australià. La meva tesi és que la justificació de la il·legal revelació d’informació secreta i confidencial com a pràctica de desobediència civil es posa en perill per la contaminació de postulats utilitaristes i neoliberals. (shrink)

Josep Maria Capdevila (1892-1972) és un dels intel·lectuals més destacats de la primera meitat del segle XX a Catalunya. L’autor n’ha resseguit el pensament, reconstruint-ne significativament la formació intel·lectual, el món ideològic i les idees estètiques, per acabar amb una digressió sobre el punt de partença de la filosofia.

"El Sofista" de Plató es considera una de les obres més grans de la història de la filosofia, però els estudiosos s’han mostrat tímids a l’hora d’enfrontar-se al problema central del diàleg. Per a Plató, definir el sofista és el problema filosòfic bàsic: qualsevol investigador s’ha d’encarar al «sofista dins nostre» per tal d’assegurar la possibilitat mateixa del diàleg i de la filosofia contra el contraatac sofístic. Pròleg: Montserrat Crespín .

“En aquestes conferències he tractat de ressaltar que, si tenim una explicació ferma i precisa de com pensem el món —i sobre el que hi percebem, hi sentim i hi creiem—, podem veure que l’única cosa que faria atractiu el ‘subjectivisme’ és la defensa d’una concepció molt restringida del contingut de les experiències i els sentiments que tenim al nostre abast. Amb la bellesa i la causalitat trobàrem que ni tan sols podíem identificar els sentiments o les experiències en (...) qüesti. sense tenir ja prèviament la idea de bellesa o de causalitat que apliquem al món en aquests mateixos judicis. Semblava que el ‘subjectivisme’ prometia més en el cas dels colors i dels valors. Però allò que creiem sobre els colors dels objectes del món semblava massa estretament implicat en la nostra comprensió de les percepcions de color perquè poguem considerar que aquestes percepcions són res més que sensacions de determinats tipus. I el fet de prendre certes consideracions com a raons per a actuar de determinada manera també semblava estar massa estretament implicat en què volem i com decidim actuar perquè puguem entendre les voluntats i els desitjos que tenim com a meres sensacions o sentiments que, en alguna mesura, ens menen a l’acció”. B. S. (shrink)

Al llibre ¿Què ens fa humans? (2022), Salvador Macip explora la pregunta del títol a través d’un diàleg fructífer entre la ciència i la filosofia. Ara bé, Macip diu que no està interessat en tota la filosofia, sinó només en «la part de la filosofia que ha aplicat el mètode científic » (p. 159). A quina part de la filosofia fa referència exactament? Repassarem les idees principals del llibre de Macip fent especial esment dels filòsofs que es mencionen. Així, (...) podrem tenir una idea més precisa de quina mena de filosofia és la que interessa a Macip. També revisarem breument les referències artístiques incloses al llibre de Macip, ja que el mateix autor afirma que «ciència i art no s’haurien de veure com dues entitats separades (i gairebé antagòniques) […], sinó com components del mateix concepte, el de la cultura humana» (p. 35). (shrink)

Premio Anagrama 2021 -- Este es un libro sobre la violencia y la palabra. No la palabra que se utiliza para legitimarla desde el discurso de los vencedores, sino la que irrumpe para confrontarla. Porque la violencia se ejerce con el lenguaje, pero también se combate con él. -- En una época marcada por la vulnerabilidad y la lucha por la supervivencia, el autor recupera la noción del testigo en cuanto superviviente. Ante el horror y la impunidad, el testimonio (...) es el recurso que queda a los que solo tienen su palabra. Y tomarla para denunciar el agravio deviene así una forma de acción. -- Enrique Díaz Álvarez apuesta por una concepción de la política atenta al pathos y la experiencia encarnada. Plantea una "política del testimonio?" que entrecruza la ética y la estética a la hora de explorar la potencia crítica de lo sensible. Con ello, reconsidera el alcance público de la narrativa y el arte, su capacidad para conocer el abuso, el dolor y la injusticia y lograr que nos afecten. -- Este ensayo profundiza en la vocación de narrar los desastres de la guerra para dar lugar a la perspectiva omitida. Se detiene en episodios cruentos de la Historia: desde la guerra de Troya, la conquista de México, la Guerra Civil española y la Segunda Guerra Mundial - con Hiroshima y el Holocausto? - hasta los modernos conflictos que se libran con drones o los combates menos convencionales, como la llamada "guerra contra el narco", en México. -- En la estela abierta por Hannah Arendt, el autor pone en relación relatos y fragmentos de vidas concretas - el collage de historias frente a la historia oficial - y parte de la imparcialidad homérica para pensar las formas actuales de violencia y repeler ese tribalismo basado en eliminar al enemigo. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-mccarthy.

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, (...) i si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, (...) i si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

El més gran dels pensadors i el més petit dels homes”; amb aquestes paraules va referir-se Gadamer d'una manera molt punyent a la desconcertant figura del seu mestre, Martin Heidegger. L’autor d’Ésser i temps ens ha deixat en herència no només una obra filosòfica capaç d’exercir una grandíssima influència, sinó també el repte d’interpretar la tensió entre vida i pensament. Hem de creure que cal una gran vida per tal que hi hagi un gran pensament? O hem d’admetre (...) que no hi ha cap relació entre una cosa i l’altra i, per tant, que un gran pensador pot adherir-se de forma entusiasta a un dels règims polítics més abjectes de la història d’Europa sense comprometre la qualitat de la seva producció filosòfica? Heidegger és segurament un exponent d'una Europa contradictòria i angoixant: no només un representant excepcional de la millor tradició filosòfica, sinó també de les grans bogeries i pors del segle XX. (shrink)

Sovint el humans ens hem somiat déus. I Déu n'hi do si hem fet coses admirables: ciència, organització social, art,...motius n'hi ha per estar orgullosos. La vida, però, també ens mostra amb insistència la cara més fosca de nosaltres mateixos, i en aquests moments el més fàcil és passar de l'orgull a la desesperança més absoluta. El camí, però, no pot ser el de l'abandonament. Ni déus ni bèsties! Els déus no trien i, sense esforç ni dubtes, coneixen i realitzen (...) sempre el millor. Els animals, empresonats en la seva naturalesa, tampoc no trenquen gaire el cap a decidir què faran amb les seves vides. Nosaltres no tenim la sort dels uns ni la dels altres, i ens toca amb feines i treballs anar bastint la nostra realitat, aquella que nosaltres farem. Per això existeix l'ètica. "Coneix-te a tu mateix", ordenava l'oracle: només amb les nostres llums i amb les nostres ombres, amb l'instint, amb la ràbia, amb el sentiment, amb la paraula, amb la raó; només coneixent i assumint tot allò que som, tindrem la possibilitat, tal vegada, de construir un món més humà. (shrink)

El tasyīr o «prorrogación» es un procedimiento astrológico por el que se hace avanzar de forma imaginaria un indicador para conocer las influencias celestes. El tasyīr fue una de las herramientas fundamentales del astrólogo en el levantamiento de un horóscopo. Este artículo analiza la información que contiene el capítulo “Sobre el tasyīr” de la obra al-Bāri‘ de Ibn Abī-l-Riŷāl : los métodos, las técnicas y los recursos que utilizaba. Su estudio nos muestra las vías por las que la (...) ciencia se transmitía, el modo en el que el astrólogo elaboraba su obra, la importancia del al-Bāri‘ como introductor en el Magreb y en la Europa medieval de fuentes y conocimientos nuevos importados de Oriente y la vigencia de su astrología hasta el siglo XV. El cotejo del capítulo mencionado con su traducción castellana nos da pruebas de la forma de trabajar de los traductores de Alfonso X. (shrink)

Como casi todos los conceptos fi losófi cos, el de «validez normativa» tiene altos grados de ambigüedad y de vaguedad. En este trabajo me encargo de analizar la postura de distintos autores que han tratado de dar respuesta a la pregunta ¿qué significa que una norma sea «válida»? Para ello, tomo como hilo conductor la obra de Ernesto Garzón Valdés. Esto se debe a que los trabajos de Ernesto Garzón dedicados a este tema, le ofrecen al lector un análisis crítico (...) y comprensivo de algunas de las posturas teóricas más relevantes sobre el concepto de validez normativa. Asimismo, trabajar a través de su obra tiene un doble benefi cio: por un lado, no sólo nos permite conocer a fondo la postura teórica de autores que pertenecen a distintas corrientes del pensamiento, como Hans Kelsen, H.L.A. Hart, Francisco Suárez o von Wright por ejemplo, sino que, por el otro, nos permite conocer la postura del mismo Garzón y sus críticas a los diferentes modelos conceptuales. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v32-33-olesti.

En aquest article pretenc fer una crítica al nihilisme mereològic, al·ludint que les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» tenen unes conseqüències desastroses per als seus compromisos ontològics. Primer, explicaré què és el nihilisme mereològic -que és part de l’eliminativisme- el qual pretén negar l’existència dels objectes compostos (objectes amb parts pròpies) i l’estratègia de la paràfrasi: l’ús que fan de les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» per referir-se als objectes ordinaris sense comprometre’s amb l’existència d’objectes compostos, però posaré l’èmfasi en aquells (...) nihilistes mereològics que pretenen explicar l’existència de les propietats emergents. Seguidament, presentaré una classe de crítiques, les de Bennett i Tallant, sobre l’ús d’aquesta estratègia per part dels nihilistes, i quina és la resposta crítica que ofereix Brenner sobre aquesta classe de crítica. Finalment, presentaré la meva crítica on mostraré que el nihilisme mereològic utilitzant l’estratègia de la paràfrasi s’està comprometent amb l’existència d’objectes compostos i que la crítica de Brenner no funciona amb la meva postura. -/- In this paper I intend to critique mereological nihilism, alluding that the expression «simples arranged F-wise» has disastrous consequences for its ontological commitments. First, I will explain what mereological nihilism is -which is part of Eliminativism- which tries to deny the existence of composite objects (objects with proper parts) and the Paraphrase Strategy: the use they make of the expression «simples arranged F-wise» to refer to ordinary objects without committing to the existence of composite objects, and I put the focus on the mereological nihilist that pretends to explain the existence of emergent properties. Second, I will present a kind of criticism, by Bennett and Tallant, of the use of this strategy by nihilism and which is the response of Brenner about this kind of criticism. Finally, I will present my criticism where I will show that nihilism by using the Paraphrase Strategy is committing itself to the existence of composite objects and that the Brenner’s critique does not work with my position. (shrink)

Actualment en Filosofia, tenim dues caracteritzacions canóniques sobre la naturalesa de la Metafísica, la carnapiana i la quineana, tot i que són dues tesis diferenciades, ambdues coincideixen en que la Metafísica és reduïda a qüestions d'existència. No obstant, Kathrin Koslicki considera que aquestes caracteritzacions de la naturalesa de la Metafísica són errònies i que comporten una crítica explícita a la Metafísica o redueixen la resolució dels problemes metafísics a un pragmatisme. Per això, Koslicki considerant que els desacords metafísics (...) són legítims i profunds, tenint com a marc de referència la filosofia aristotèlica, considera que la tesi quineana i carnapiana no reflecteixen bé la naturalesa de la Metafísica, ja que, hi ha disputes metafísiques que es deuen a disputes no-existencials sobre temes de fonamentabilitat. Koslicki considera que la Metafísica no pot ésser reduïda a qüestions d'existència, sinó que ha de ser pensada com la reflexió de quines entitats són fonamentals, i quines són derivades d'aquestes. L'article està dividit en una primera part introductòria sobre els meus objectius, seguit d'una breu exposició de les tesis carnapiana i quineana de la metafísica, i per últim l'exposició de la proposta neo-aristotèlica de Koslicki. (shrink)

A partir de les experiències aportades per diferents testimonis de dones de tot el món en el Fòrum, es pot fer un retrat de la seva situació actual en el món en els aspectes social, econòmic, cultural o polític i les problemàtiques per raó de gènere en cadascun d¿aquests àmbits. El discurs per la reivindicació de l¿autonomia de la dona presenta, des del punt de vista filosòfic, una interessant doble vertrebració que articula diferència i igualtat.

La meva intenció en les pàgines següents és analitzar la teoria del llenguatge que es troba en el Cràtil de Plató. D'una banda, s'analitza la concepció del significat de les paraules quePlató sembla defensar en aquest diàleg; de l'altra, s'ocupa del problema dels orígens delllenguatge. Aquestes qüestions s'estudien en relació amb la perspectiva ontològica i epistemològicade Plató: essencialisme, teoria de la reminiscència i les tesis dels sofistes sobre laimpossibilitat de parlar amb falsedat. La conclusió és que en (...) el Cràtil podem trobar ja la preparació de la teoria del llenguatge que Plató necessitarà per a la seva ulterior teoria de les idees. (shrink)

Després del centre de El polític, dedicat a la justa mesura, el diàleg imposa el «retorn al polític» i ja no se separarà més d’aquesta comesa. Es procedirà, en primer lloc a depurar les arts concausants; després se separaran les diferents menes de servidors de la ciutat, per tal d’arribar a veure que els rivals del polític conformen un conjunt de difícil separació. Caldrà, abans de prosseguir amb la divisió, atendre als tipus de règim polític per veure quin paper hi (...) juga el saber polític. El resultat d’aquest primer moment del retorn al polític pren la figura de la descoberta dels fonaments de la ciutat. (shrink)