https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v55-wolf.

Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell ens ofereix (...) una anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

A la secció 25 de la dissertació tercera de La genealogia de la moral, en el context de la recerca de «l’antagonista natural de l’ideal ascètic», es descriu l’antagonisme «Plató contra Homer» com «l’antagonisme autèntic i total». Aquest article emmarca aquest antagonisme en el conjunt de l’obra nietzscheana i, després d’analitzar com es planteja en la República de Plató, fa algunes remarques sobre el paper que interpreta en el pensament de l’últim Nietzsche. El seu propòsit és argumentar que (...) la presa en consideració de la interpretació i l’ús que Nietzsche fa de l’antagonisme «Plató contra Homer» permet obtenir una perspectiva hermenèutica des de la qual es poden contemplar aspectes habitualment desatesos de l’antagonisme decisiu, i no menys total, que té com a camp de batalla les últimes obres nietzscheanes: el «combat contra Plató» del mateix Nietzsche, que coincideix amb el seu combat per l’abandonament de la metafísica i l’autosupressió de la moral. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v35-turcke.

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , en (...) aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

En aquest article pretenc fer una crítica al nihilisme mereològic, al·ludint que les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» tenen unes conseqüències desastroses per als seus compromisos ontològics. Primer, explicaré què és el nihilisme mereològic -que és part de l’eliminativisme- el qual pretén negar l’existència dels objectes compostos (objectes amb parts pròpies) i l’estratègia de la paràfrasi: l’ús que fan de les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» per referir-se als objectes ordinaris sense comprometre’s amb l’existència d’objectes compostos, però posaré l’èmfasi en aquells nihilistes (...) mereològics que pretenen explicar l’existència de les propietats emergents. Seguidament, presentaré una classe de crítiques, les de Bennett i Tallant, sobre l’ús d’aquesta estratègia per part dels nihilistes, i quina és la resposta crítica que ofereix Brenner sobre aquesta classe de crítica. Finalment, presentaré la meva crítica on mostraré que el nihilisme mereològic utilitzant l’estratègia de la paràfrasi s’està comprometent amb l’existència d’objectes compostos i que la crítica de Brenner no funciona amb la meva postura. -/- In this paper I intend to critique mereological nihilism, alluding that the expression «simples arranged F-wise» has disastrous consequences for its ontological commitments. First, I will explain what mereological nihilism is -which is part of Eliminativism- which tries to deny the existence of composite objects (objects with proper parts) and the Paraphrase Strategy: the use they make of the expression «simples arranged F-wise» to refer to ordinary objects without committing to the existence of composite objects, and I put the focus on the mereological nihilist that pretends to explain the existence of emergent properties. Second, I will present a kind of criticism, by Bennett and Tallant, of the use of this strategy by nihilism and which is the response of Brenner about this kind of criticism. Finally, I will present my criticism where I will show that nihilism by using the Paraphrase Strategy is committing itself to the existence of composite objects and that the Brenner’s critique does not work with my position. (shrink)

Quin tipus de teixit configura un diàleg de Plató? Què mostren els seus brodats? Què representa? Quina relació manté amb el coneixement i amb la seva transmissió? Aquest text respon en part a algunes d’aquestes qüestions a partir de dos passatges del diàleg anomenat Fedre en els quals Sòcrates utilitza el recurs del vel per construir els seus dos discursos. Es defensarà que comprendre què posa en joc el vel resulta fonamental per a entendre correctament la manera en (...) què Sòcrates parla amb el seu interlocutor i en la qual Plató confecciona el diàleg per als potencials lectors. L’objectiu principal d’aquest text és mostrar alguns dels trets essencials del dir platònic. (shrink)

In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v61-marenbon.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-mcdonald.

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s’haurien dut a terme tot tipus d’abusos, com destruccions d’habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. Segon, el (...) pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l’assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la “casta sacerdotal”, permetrien actualitzar la crítica envers “el civisme”, entès aquest, com l’expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d’un dels barris més convulsos d’Europa. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s�haurien dut a terme tot tipus d�abusos, com destruccions d�habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. Segon, el (...) pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l�assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la �casta sacerdotal�, permetrien actualitzar la crítica envers �el civisme�, entès aquest, com l�expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d�un dels barris més convulsos d�Europa. (shrink)

A partir de la definición de la globalización neoliberal como un localismo occidental globalizado, expresión de un nuevo tipo de imperialismo cultural, el objetivo principal de este artículo es el de llevar a cabo una exposición analítica de la propuesta de traducción intercultural e interpolítica d..

El text d’Ian Ground la traducció del qual transcrivim a continuació va ser llegit a l’acte de presentación del seu llibre ¿Arte o chorrada? (València, Publicacions de la Universitat de València / Col•lecció Estètica & Crítica, 2008) el dia 9 de juny de 2008 a l’Aula Magna de l’edifici del Carrer La Nau de la Universitat de València, amb la presència, a més d’Ian Ground, de Romà de la Calle (en qualitat de Director de la col•lecció Estètica & Crítica) i (...) de mi mateix, Salvador Rubio (en qualitat de traductor, editor i autor de la introducció del llibre). El text va ser llegit en anglés pel seu autor, alternat, paràgraf per paràgraf, amb la lectura de la traducció castellana. Hem preferit que el text traduit aparega ací en castellà, exactament igual al que va ser llegit a l’esmentat acte de presentació. La reflexió que ens proposa Ian Ground, en cara que específicament concebuda per a aquest acte, no necessita cap presentació i pot ser llegida perfectament com un text autònom. Tanmateix, em permet precedir-la amb unes quantes observacions que no pretenen sustituir les meues paraules a l’acte (on, naturalment, els agraïments eren els protagonistes) ni tampoc la introducció del llibre ja publicada, i a la qual es pot remetre directament el lector d’aquest article. (shrink)

Aquest article reflexiona el model educatiu català i les implicacions del model de relacions amb la diversitat cultural a l’entorn educatiu, sobretot als àmbits de la socialització i l’ús de la llengua catalana, com a marcadors identitaris simbòlics rellevants. A més d’això, es reflexiona sobre els grups minoritaris a l’entorn educatiu català, en especial els alumnes d’origen no comunitari i d’origen gitano i les seves relacions amb la comunitat d’acollida.This article reflects on the Catalan educational model and the implications of (...) this model on the relations with the cultural diversity on the educational environment, especially on the socialisation and the use of the Catalan language, as relevant symbolic identity markers. On top of that, it reflects on the minority groups on the Catalan educational system, specially about the students of immigrant backgrounds and from Gipsy origin, and their social relations with the hostess community. (shrink)

Aquest treball explora la concepció de l'anàlisi de Moore tot relacionant-la amb la sevadefensa del sentit comú i el llenguatge ordinari com el seu vehicle d'expressió. La secció 1 estudiael paper que l'anàlisi representa en la seva filosofia, així com la seva importància perafrontar problemes filosòfics. La secció 2 descriu en què consisteix l'anàlisi segons Moore, discuteixels criteris que ha de satisfer una anàlisi correcta, i classifica els diferents tipus d'anà-lisi trobats en els escrits de Moore, alhora que nega que (...) se'ls pugui considerar lingüístics oconceptuals. La secció 3 aclareix les nocions de sentit comú i llenguatge ordinari, subratllantla preeminència d'aquell. La discussió es proposa de resoldre dues qüestions: a ) c o mes pot reconèixer una proposició del sentit comú, i b ) com es pot reconèixer si tal proposicióés vertadera. Finalment, ens concentrem en el paper concedit al sentit comú i/o llenguatgeordinari com a pedra de toc a l'hora d'acceptar o rebutjar arguments filosòfics. (shrink)

En aquesta arrencada del segle XXI, en què la tecnologia ens afalaga i alhora ens domina, ens calen humanistes que ens ajudin a interpretar la realitat i a tenir criteris per a abordar-la. Josep Maria Puigjaner, l'autor d'aquest llibre, s'ha proposat apropar al lector, a través de la narració d'alguns retalls -reals o imaginaris- de les seves vides, la personalitat de vuit humanistes que ens transmeteren, durant el segle XX, la seva manera d'entendre la vida i l'home. Són escriptors (...) que mereixen el qualificatiu de clàssics, és a dir que parlen des d'una perspectiva interior, profunda i arrelada en el coneixement i en l'experiència del significat de la naturalesa humana i els seus ideals de futur. (shrink)

Qualsevol que es llegeixi aquest llibre s'adonarà que molts d'aquests mites amb els quals ens han promès la felicitat no són ni tan sòlids, ni tan certs, ni tan "progres" com sembla. Amb lúcida ironia, Ignasi Riera reflexiona sobre algunes de les qüestions que actualment saturen els mitjans de comunicació i que, com a polític i periodista, l'han preocupat al llarg de la seva vida: la idealització del món rural, l'obsessió per la salut, però també el maniqueisme de (...) certes actituds pseudodemocràtiques, les paradoxes de la societat del benestar o el fals esquerrisme. La crítica de fons és doblement interessant: marcada pel to satíric i desenfadat que el caracteritza, Riera ens proposa la deconstrucció d'un concepte viciat com és el de la felicitat, enganyós, mercantil i utilitari, i d'aquestes formes de pensament dirigit que, segons ens diuen alguns, són el camí per arribar-hi. La conclusió és clara: els que pretenem lluitar contra la felicitat, hem de canviar de sentit tota la nostra vida així com el conjunt de les nostres creences: tirar al foc moltes de les que semblen veritats eternes.IGNASI RIERA, escriptor, articulista, comentarista radiofònic i polític, ha conreat tots els gèneres literaris. Ha estat guardonat amb els premis Octubre, Ramon Llull i Pere Quart d'Humor i Sàtira. És autor de llibres de narrativa breu, de novel·les, de pamflets, dels llibres de no ficció: El meu oncle Pere Quart, Un patriota exemplar, Els catalans de Franco, Viatgers de Barcelona, Jordi Pujol. Llums i ombres ; de la biografia, Lluís Llach: companys no és això i de Llibre d'hores del ben menjar. A Edicions 62 ha publicat: Pàries, sindicalistes, demagogs, Diccionari de la Cuina Catalana i Un català a Madrid. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-quepons.

La categoria de passivitat és tan nuclear en la filosofia d’Emmanuel Levinas com en la de Paul Ricoeur. Aquesta categoria està intrínsecament vinculada a una altra que també és crucial: la d’alteritat. Per entendre la proximitat entre aquests dos autors, alhora que per veure’n la distància que els separa, resulta molt revelador prestar atenció, primer, a la manera com cadascun d’ells concep les dues categories i, després, al motiu pel qual mentre en el cas de Levinas el lloc de la (...) passivitat és exclusivament un —la relació amb l’altre—, en el de Ricoeur és triple: la carn o el cos propi, l’altre i la consciència. (shrink)

Selon l’interprétation traditionnelle, la révolution copernicienne, en arrachant l’homme de sa position centrale dans le cosmos, lui a infligé une profonde vexation. Si elle dit bien notre désarroi contemporain face à un univers devenu infini, cette inter­pré­tation ne reflète pas suffisamment la complexité historique du passage du géocentrisme à l’héliocentrisme. Aussi convient-il de la remettre en question. Mais pour ce faire, il faut d’abord bien la connaître. Aussi cet article étudie-t-il la phase de structu­ration de cette interprétation (1835-1925), dans le (...) contexte du positivisme, du darwinisme, du marxisme et enfin du freudisme. ––– Según la interpretación tradicional, la revolución copernicana, al sacar al hombre de su ubicación central en el cosmos, le propinó una profunda incomodidad. Esta interpretación corres­ponde a nuestra desazón actual provocada por un universo infinito pero desconoce la complejidad histórica implícita en el tránsito desde el geocentrismo al heliocentrismo. Por ello es necesario volver a plantear el problema, y para hacerlo hay que abordar correctamente el tema. De ahí que el presente artículo estudie el período de estructuración de esta interpretación (1835-1925) en los contextos del positivismo, del darwinismo, del marxismo y finalmente del freudismo. (shrink)

Trobar la forma d’expressar quelcom per al qual no hi ha paraules fou un dels reptes que assumí Levi quan volgué explicar la cruel deshumanització que va sofrir com a presoner al Lager. Nogensmenys, hi va trobar la solució mitjançant el concepte d’animal. En aquest sentit, el seu testimoni és ple de metàfores faunístiques que representen el patiment de la seua reducció cap al fons i la crueltat de ser tractat com una bèstia a la qual podien assassinar i que (...) patia com un esclau castigat. Levi confirma amb les seues analogies que la deshumanització és una metamorfosi animal. Tanmateix, la tesi d’aquest assaig és que la deshumanització no és convertir-se en una bèstia, sinó transformar-se en allò que nosaltres hem fet dels animals. Una proposició que afirmem gràcies a l’etologia, que ens evidencia que el comportament real de les feres no equival a estar pres ni a ser humiliat. De fet, creiem que la raó principal per la qual Primo Levi pensava que la deshumanització era animalitzar-se sorgeix arran d’una ideologia antropocèntrica. (shrink)

Dans « L’éternel retour et la pensée de la mort », la pensée nietzschéenne de la mort est interrogée dans l’horizon de sa promesse. Il s’agit de mettre en évidence comment la « prophétie » de l’éternel retour, si elle existe, n’est rien d’autre que l’annonce d’un autre rapport à la mort – d’une autre façon, plus qu’humaine, d’affronter simultanément l’expérience de la finitude et l’épreuve du deuil.In der folgenden Ueberlegung über « Ewige Wiederkiehr und Denken über (...) den Tod » wird die Gesinnung Nietzsche’s über Tod in der Perspektive seines Versprechens. Es handelt sich dabei auszulegen, dass die « Prophezeiung » der ewigen Wiederkehr, wenn sie besteht, nichts anderes ist, als die Verkündung eines anderen Verhältnisses zum Tode nach einer mehr als menschlichen, verschiedenen Weise, welche erlaubt, sich dem Erlebnis der Endlichkeit und der Probe des Trauerns zugleich zu stellen. (shrink)

PENSAMENT POSITIVISTA A CATALUNYA és un conjunt d'estudis sobre la recepció al nostre país de les idees culturals, socials, polítiques i científiques del corrent de categories formulades per August Comte i Émile Littré. L'objectiu de l'estudi que es presenta és mostrar el marc històric i institucional —la funció instructora d'ateneus com el Centre de Lectura reusenc— en què es produeix l'evolució de la concepció positivista de la realitat. La recerca se situa en el context contemporani que abocarà a la (...) industrialització i a l'emergència del moviment obrer i republicà. Pel que fa a l'àmbit del pensament econòmic, el volum estudia el programa de Pere Estasén —relació entre política econòmica i territori—, que duu a plantejar la irrupció del positivisme a Catalunya com una estratègia explicativa que vincula les idees generals a la situació de la vida nacional, tant políticament (catalanisme regeneracionista) com econòmicament (proteccionisme com a via de modernització de les estructures productives). En aquesta línia de coneixement sociològic també cal destacar, com es planteja al llibre, un cert gir humanista del cientisme en l'àmbit de la cultura fisiològica representat per les Monografies Mèdiques. Finalment, arran de la lectura del text, el lector es pot arribar a formular un doble interrogant: si existeix un pensament positivista autòcton o bé si a quest pensament sorgeix de la formalització i aplicació de la idea de progrés en un context determinat. (shrink)

2Un grup d'experts, majoritàriament membres de l'Institut d'Estudis Catalans, coordinat per Pere Lluís Font, es proposa en aquest llibre fer un balanç del que ha estat la contribució catalana en el camp de la filosofia i de les divers.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-emad.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v55-shapshay-ferrell.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v32-33-menke.

A partir del comentario hecho por José L. L. Aranguren sobre «puede» y «debe» en ética, aquí se plantea el significado de los principios de ética en la situación de retroceso democrático del siglo XXI. Ha sido analizada por la filosofía y la teoría política recientes. En los años sesenta, las críticas de D. Sternberger al modelo de polis, de política cívica en las obras de H. Arendt, se apoyaban en la imagen de la ciudad hundida. Pero las preguntas sobre (...) el alcance del realismo («puede») y el lugar de los principios («debe») siguen abiertas. ¿Ultra posse nemo obligatur? Aquella imagen de la polis puede ser reemplazada por otra algo distinta, la ciudad sumergida. Se encuentra en la literatura, sería también la metáfora de la necesaria reconstrucción de las políticas democráticas, con el «deber ser» como núcleo de la cultura cívica. Los principios éticos y, en especial, justicia como equidad será aquí la referencia en dos situaciones: (1) la política de salud pública, (2) los procesos de paz. En conclusión, el marco normativo cuenta o ha de contar, tanto en la paz como en la guerra. Decir «nunca más» es también una forma de recordar el papel crucial de los principios. (shrink)

Els estudis sobre la filosofia de Wittgenstein darrerament han posat de manifest la potència del seu pensament sobre qüestions morals, estètiques i, fins i tot, polítiques, a més dels problemes lògics, lingüístics o epistemològics que va plantejar. Les qüestions estètiques van ocupar bona part del seu treball en filosofia i, com mostren els treballs recollits en aquest volum, la vinculació entre el pensament filosòfic de Wittgenstein, les qüestions estètiques i la seua pròpia biografia és tan estreta (...) que cal considerar-la com un dels pòrtics d’entrada que ens permeten endinsar-nos en l’univers de la filosofia wittgensteiniana. (shrink)

Resum: Actualitzar la didàctica de la filosofia i adaptar-la al nou context digital i social que ha convertit l’ensenyament en una activitat complexa però fonamental és un dels reptes didàctics que ha d’ orientar l’ensenyament filosòfic dirigit a la formació de ciutadans crítics i responsables d’una societat democràtica avançada. Amb aquesta finalitat és necessari posar la filosofia a l’abast de tothom, utilitzar les xarxes socials (Youtube, Instagram, Twitter, etc.) com a recursos didàctics per a l’ensenyament filosòfic, acompanyar la formació de (...) la joventut i proporcionar-los els instruments bàsics del pensament filosòfic com a ajuda en l’anàlisi d’una realitat en transformació.Paraules clau: didàctica, filosofia, TIC, xarxes socials, educació, ciutadania. English title: Teaching to think to people who does not want to learn. Or how to innovate in teaching philosophy in the age of digital idiotismAbstract: Updating philosophy didactics and adapting it to the new digital and social context which has turned teaching into a complex but essential activity is one of challenges in didactics that must guide our efforts to develop citizens’ critical awareness and responsibility in an advanced democratic society. To achieve this aim, we need to make philosophy accessible, using social networking sites—like Youtube, Instagram, Twitter, etc.—as didactic resources for teaching philosophy, accompanying young people in their education, and providing them with basic tools of philosophic thinking as a help for analysing a reality which is constantly changing.Keywords: didactics, philosophy, ICT, social networking sites, education, citizenship. (shrink)

En la gran producció filosòfica d’Eusebi Colomer, s’hi poden distingir tres grans centres d’interès particularment destacats. En primer lloc, la seva dedicació a l’estudi del pensament de Ramon Llull i de Nicolau de Cusa. La seva tesi doctoral va mostrar les influències lul·lianes en l’obra de Nicolau de Cusa a partir de les anotacions autògrafes en què el jove Nicolau es feia ressò de les coses que més li interessaven de Llull. El segon gran centre d’interès el van constituir, naturalment, (...) els grans corrents de la filosofia alemanya moderna i contemporània. Des dels anys d’estudiant s’havia familiaritzat particularment amb l’idealisme, la fenomenologia i la filosofia de l’existència. Finalment, el seu tercer centre d’interès va ser el diàleg filosòfico-teològic. Colomer lamentava profundament el divorci produït entre la filosofia i la teologia. Adaptant una coneguda formulació de Kant, pensava que la teologia sense filosofia és cega, però que la filosofia sense teologia és buida. Format en la tradició metafísica espiritualista i defensor de l’humanisme cristià, Colomer es trobava, però, a les antípodes de qualsevol sectarisme o dogmatisme. La seva formació, el seu tarannà i, segurament, els seus enormes coneixements de la història de la filosofia, li havien conferit una gran capacitat per al diàleg. Ell no veia el diàleg com un recurs o com una tàctica, sinó com un element constitutiu de l’ésser humà. \n. (shrink)

Les pràctiques d’okupació que sorgeixen a mitjans dels 80 al nostre país son considerades un moviment social per múltiples autors (Calle, 2005; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). L’any 2006 apareix arreu de l’Estat un nou moviment social diferenciat, el moviment per l’habitatge. Aquest moviment organitzà joves d’arreu de l’Estat espanyol i, els anys posteriors, consolidà centenars de plataformes d’afectats per les hipoteques de totes les edats. Les seves propostes i demandes han estat un full de ruta en l’aterratge pràctic del moviment (...) del 15-M. L’objectiu d’aquest article és comparar aquests dos moviments urbans que es poden entendre també com a pràctiques emancipadores de la joventut i noves formes de participació dels joves en la societat civil.The practical of squatting that arrived to our country in the 80’s is considered a social movement by multiple authors (Calle, 2004; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). The year 2006 appears a new and differentiated social movement, the housing movement. This movement organized young people of all over the country, and therefore consolidated hundreds of platforms of affected by the mortgages of different ages. Their proposals and demands have been a rate routing coming from the 15-M movement. The aim of this article is to compare these two urban movements that could be also understood as emancipation practices and new shapes of participation of the civil society. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-menke.

Aquest llibre reuneix dos temes d'especial interès: el pensament de Thomas Hobbes i el problema de l'objectivitat. Aquest es troba a la rel de la nostra civilització dominada per una ciència que només admet al seu domini els coneixements objectius segons els entenen el positivisme i en cientisme.

L'objectiu d'aquest article és oferir un anàlisi dels arguments principals del Tractat sobre els Principis del Coneixement Humà, de G. Berkeley. Aquests arguments -que es troben a I, §4, I, §5-7 i I, §23 de l'obra de Berkeley- tenen como a objectiu demostrar la inconcebibilitat d'un món extern de caràcter físic. Argumentaré que la validesa d'aquests tres arguments depèn del anomenat «principi de semblança». La conclusió a la que arribaré és que l'acceptació del principi de semblança -i, en conseqüència, (...) dels arguments que d'ell en depenen- es problemàtica, però que, en qualsevol cas, el principi es manté com a una bona crítica reductiva al materialisme representacionalista de John Locke, en tant que aquest no pot negar les premisses que duen a la seva justificació i que la seva defensa contra dit principi presenta un seguit de problemes als quals sembla no haver-hi resposta. (shrink)

Després del centre de El polític, dedicat a la justa mesura, el diàleg imposa el «retorn al polític» i ja no se separarà més d’aquesta comesa. Es procedirà, en primer lloc a depurar les arts concausants; després se separaran les diferents menes de servidors de la ciutat, per tal d’arribar a veure que els rivals del polític conformen un conjunt de difícil separació. Caldrà, abans de prosseguir amb la divisió, atendre als tipus de règim polític per veure quin paper hi (...) juga el saber polític. El resultat d’aquest primer moment del retorn al polític pren la figura de la descoberta dels fonaments de la ciutat. (shrink)

Este estudio pretende poner de manifiesto la situación de desigualdad de la mujer frente al hombre, a la luz de la teoría del patriarcado que explica la constricción estructural sobre la mujer en la organización familiar, y social, y la manera en que se entienden e interpretan las relaciones sociales a la luz de la teoría de las representaciones de género. Acotamos al contexto español de las últimas décadas, aun cuando se haga alguna incursión en datos a otros niveles que (...) nos ubiquen en la dimensión del problema, y en segundo término acotaremos a uno de los aspectos en los que se pone de manifiesto esta desigualdad: el desigual acceso a cotas de poder político de hombres y mujeres.Realizaremos, así, un análisis comparativo en el tiempo y en el espacio de la situación de la mujer española respecto de las relaciones de poder en la política y de cómo se reparte desigualmente la presencia de hombres y de mujeres en los puestos decisionales relacionados con la esfera pública, con el poder político e institucional y con la “calidad” de la presencia de la mujer en las organizaciones.Aquest estudi pretén posar de manifest la situació de desigualtat de la dona enfront l’home, a la llum de la teoria del patriarcat que palesa la constricció estructural sobre la dona a l‘organització familiar, i social, i la forma d’entendre i interpretar les relacions socials a la llum de la teoria de les representacions de gènere. Acotem al context espanyol de les darreres dècades, encara que es faci alguna incursió amb dades a d’altres nivells que ens ubiquin en la dimensió del problema, i en segon terme acotarem a un dels aspectes en els que es palesa aquesta desigualtat, el diferent accés a cotes de poder polític de dones i homes.Realitzarem, així, una anàlisi comparativa en el temps i en l’espai de la situació de la dona espanyola respecte de les relacions de poder a la política i de com es reparteix desigualment la presència d’homes i de dones als llocs de decisió relacionats amb l’esfera pública, amb el poder polític i institucional i amb la “qualitat” de la presència de la dona a les organitzacions. (shrink)

(Spanish) RESUMEN: La libertad absoluta postulada por Viktor Emil Frankl y Jean-Paul Sartre, la Shoah y la creencia en un dios omnipotente, bueno y justo parecen contradecirse. La pregunta por el sentido del sufrimiento de las víctimas del Holocausto (la verdadera catástrofe, el mayor crimen contra la humanidad), simbolizado por Auschwitz, y como punto de inflexión en la historia, es terriblemente dolorosa y parece no tener una respuesta filosófica ni teológica. A mi juicio, es importantísimo distinguir entre las víctimas inocentes (...) de la Shoah que perecieron y las víctimas inocentes que sufrieron un verdadero infierno y perdieron a sus seres queridos, pero que lograron sobrevivir. Ambas son víctimas, por supuesto, pero así como encontrarle un posible sentido al sufrimiento de las víctimas masacradas y gaseadas podría suponer un insulto a su sufrimiento y agonía –en especial, al horror que sufrieron los niños–, el horrible sufrimiento de los supervivientes pudo dar, tal vez, de alguna manera, un sentido a sus vidas después de la liberación de los campos de concentración y exterminio, ya fuera como voz, como protesta o como simple supervivencia. Frankl apuesta por un sentido último (que abraza el sentido del sufrimiento de las víctimas), y Sartre, aunque parezca no apostar por sentido alguno, volcó su vida al compromiso político después de la Segunda Guerra Mundial, y ello parece vislumbrar una minúscula pizca de sentido después de la barbarie. La filosofía de Frankl es un sí a la vida incluso en las situaciones más extremas, un grito casi nietzscheano que exalta el valor de la vida más allá de cualquier sufrimiento. Frankl, padre de la logoterapia y superviviente del Holocausto, abre una puerta a Dios al hablar de un dios inconsciente, una dimensión suprahumana y una fe incondicional, y define la religión como espiritualidad y como la búsqueda del hombre por el sentido último. Según Frankl, la libertad no se contradice con Dios, y la religión existe no a raíz de la barbarie, sino a pesar de la barbarie. El existencialismo sartreano es una filosofía de la libertad radical y de la responsabilidad. El hombre está condenado a ser libre. El ser humano es un ser en el que la existencia precede a la esencia. Somos totalmente responsables de lo que somos. Sartre afirma que la libertad humana es incompatible con Dios. En un mundo sin Dios, la moral la construyen los hombres, con sus propias decisiones y sus acciones, y la existencia y el sufrimiento de las víctimas no tienen sentido alguno. Sartre define al hombre como libertad, responsabilidad, angustia y contingencia. Frankl define al hombre como libertad, responsabilidad, espiritualidad y búsqueda de sentido. Con esta tesis me propongo entrar en la resbaladiza dimensión del dolor, la desesperación, el sentido y sinsentido del sufrimiento de las víctimas (teniendo presente los horrores de Auschwitz, que en teología y filosofía ha simbolizado desde la liberación de los campos la muerte de Dios y la muerte de la moral). Es verdad que no solo los hombres, mujeres y niños judíos fueron víctimas de la barbarie alemana, pero, como reza el mensaje de Elie Wiesel en la exposición permanente del Block 27 del Auschwitz-Birkeanu State Museum: "Not all victims were Jewish in this place, but all Jews were victims". La Shoah no es un episodio dentro de la Segunda Guerra Mundial, sino un punto de inflexión en la historia de la humanidad, y es una catástrofe que nos concierne a todos, hombres y mujeres judíos y no judíos, religiosos e irreligiosos, creyentes e increyentes, como seres libres, responsables y morales que somos –o que deberíamos ser. Muchas de las víctimas del Holocausto, en medio de la desesperación, entraron en las cámaras de gas orando, aferrándose a la esperanza de que ese final espeluznante no era un punto final. Con esta tesis no me propongo de ninguna manera responder a la eterna pregunta de si Dios existe o no, sino que propongo interpretar ese grito hacia Dios como un desesperado anhelo de esperanza. También me propongo encontrar una coherencia en las posturas de estos dos grandes pensadores para quienes la libertad y la responsabilidad definen al hombre: Frankl (quien apuesta por una dimensión suprahumana donde existe un sentido último en el que el sufrimiento de las víctimas tiene que tener algún sentido, aunque ese sentido sea completamente incomprensible en la dimensión humana) y Sartre (el existencialista ateo por excelencia, para quien el mundo, la existencia y el sufrimiento son absolutamente contingentes). En el primer capítulo expongo la logoterapia y el existencialismo sartreano: describo las tres dimensiones del hombre y las tres búsquedas de sentido propuestas por Frankl, y expongo las cinco consecuencias de "l'existence précède l'essence", centrándome en la libertad y la responsabilidad, y hablo del suicidio. El segundo capítulo está dedicado al dios inconsciente frankleano, la dimensión suprahumana, la búsqueda por el sentido último y la fe incondicional. En el tercer capítulo ilustro la libertad sin Dios sartreana, la ontología sartreana, el ateísmo sartreano y el humanismo sartreano, y hablo sobre la responsabilidad, la mauvaise foi, la contingencia, la situation y la angustia. El cuarto capítulo es necesariamente histórico (sin dejar de ser filosófico): me pregunto por la muerte de Dios después de Auschwitz, argumento y defiendo la unicidad del Holocausto (la Shoah es un punto de inflexión en la historia de la humanidad), describo las masacres antes de los campos de exterminio (Einsatzgruppen, Ordnungspolizei y Wehrmacht), el gigantesco complejo de Auschwitz (Stammlager, Auschwitz-Birkenau y Monowitz-Buna), reflexiono sobre Dios y el mal (centrándome en los niños de Auschwitz), describo los días de Frankl en Auschwitz, hablo de Dios como esperanza, de la inmortalidad y la escatología, de la crueldad de Dios, de la relación entre el cristianismo y el antisemitismo, del islam y el antisemitismo, critico el silencio de Dios, hablo de la muerte de Dios y del juicio contra Dios. En el quinto capítulo expongo la moral frankleana (una moral que atañe al hombre y no a Dios), basándome en su teoría del amor y en su única obra de teatro (Synchronisation in Binkerwald), y la moral sartreana (una moral que atañe a una humanidad sin Dios), recordando a Dostoyevsky, analizando la famosa cita de Garcin en Huis clos "L'enfer, c'est les Autres", criticando el marxismo de Sartre y cuestionando (con la mirada de Frankl y Sartre) el verso de Brecht "Erst kommt das Fressen, dann kommt die Moral"; al final del capítulo incluyo una reflexión propia y las críticas frankleana y sartreana sobre la impunidad de los verdugos y colaboradores después del Holocausto (con el permiso de Dios). Después de la Conclusión, añado un Apéndice sobre las vidas de Frankl y Sartre, para poder entender mejor su obra. PALABRAS CLAVE: logoterapia, existencialismo sartreano, búsqueda de sentido, libertad, responsabilidad, moral, angustia, sufrimiento, supervivientes, víctimas, contingencia, espiritualidad, religión, Dios, esperanza, antisemitismo, culpa, Auschwitz, Holocausto, Shoah. /// (English) ABSTRACT: The absolute freedom defended by Viktor Emil Frankl and Jean-Paul Sartre, the Shoah and the belief in an omnipotent, benevolent and just God seem to contradict each other. The question of the meaning of the victims' suffering of the Holocaust (the true catastrophe, the biggest crime against humanity), simbolised by Auschwitz and as a turning point in History, is terribly painful and doesn't seem to have an answer. In my opinion, it's crucial to distinguish between the innocent victims of the Shoah who perished and the innocent victims who sufferend a real hell and lost their loved ones, but managed to survive. Both are victims, of course, but just as finding a possible meaning to the suffering of the massacred and gassed victims could result in an insult to their suffering and agony –especially to the horror that the children suffered– the gigantic suffering of the survivors could, maybe, somehow, give a meaning to their lives after the liberation of the concentration and extermination camps, either as a voice, as a protest, or as a simple survival. Frankl believes in an ultimate meaning (that embraces the meaning of the victims' suffering), and Sartre, even if it appears not to embrace any meaning, turned his life to political engagement after War World II, and that attitude seems to give a tiny glimpse of meaning after the barbarity. Frankl's philosophy says yes to life even in the most extreme situations, and it's a Nietzschean-like scream that exalts the value of life beyond any monstrous suffering. Frankl, the father of logotherapy and a Holocaust survivor, opens a door to God when he talks about an unconscious God, a supra-human dimension and an unconditional faith; he defines religion as spirituality and as man's search for ultimate meaning. According to Frankl, freedom is not contradictory with God, and religion exists not because of the barbarity but in spite of the barbarity. Sartrean existentialism is a philosophy of radical freedom and responsibility. Men are condemned to be free. We are beings where the existence precedes the essence. We are completely responsible of what we are. Sartre argues that human freedom is incompatible with God. In a godless world, morality is constructed by people, with their own choices and actions, and human existence and the suffering of the victims don't have any meaning. Sartre defines man as freedom, responsibility, Angst and contingency. Frankl defines man as freedom, responsibility, spirituality and search for meaning. With this dissertation I attempt to enter in the slippery dimension of the pain, despair, meaning and meaninglessness of the victims' suffering (having in mind the horrors of Auschwitz, that in theology and in philosophy have simbolised, since the liberation of the camps, the death of God and the death of morality). It's true that not only Jewish men, women and children were victims of the German barbarity, but, as Elie Wiesel's message from the permanent exhibition from Block 27 of the Auschwitz-Birkeanu State Museum reads: "Not all victims were Jewish in this place, but all Jews were victims". The Shoah is not an episode inside War World II, but a turning point in the history of humankind, and a catastrophe that embraces us all, Jewish and not not Jewish men and women, religious and not religious, believers and not believers, as the free, responsible and moral beings that we all are –or that we should be. A lot of the victims, in the midst of their desperation, entered into the gas chambers praying, holding to the hope that their horrifying end was not the ultimate end. With this dissertation I do not attempt to answer the eternal question of the existence of God, rather, I will try to interpret that scream to God as a longing for hope. I also intend to find a coherence between the thought of these two great thinkers for whom freedom and responsibilty define man: Frankl (who argues that there is a suprahuman dimension where an ultimate meaning exists and where the victims' suffering has to have a meaning, even if this meaning is completely incomprehensible in the human dimension) and Sartre (the atheist existentialist par excellence, for whom the world, human existence and suffering are absolutely contingent). In the first chapter I expose logotherapy and Sartrean existentialism: I describe the three dimensions of man, the three searches for meaning, the five consequences of "l'existence précède l'essence" and I speak about suicide. The second chapter delves into the unconscious God, the supra-human dimension, the ultimate meaning and the unconditional faith. In the third chapter I expose the freedom without God defended by Sartre, Sartre's ontology, Sartre's atheism, Sartre's humanism, and his ideas about responsibility, mauvaise foi, contingency, situation, and Angst. The fourth chapter is necessarily historical (while being philosophical too): I wonder about the death of God after Auschwitz, I argue and defend the uniqueness of the Holocaust (the Shoah is a turning point in the history of humankind), I describe the massacres before the extermination camps (Einsatzgruppen, Ordnungspolizei y Wehrmacht), the gigantic Auschwitz camp complex (Stammlager, Auschwitz-Birkenau y Monowitz-Buna), I reflect on God and evil (focusing on the children of Auschwitz), I describe Frankl's days in Auschwitz, I talk about God as hope, about immortality and escathology, I discuss God's cruelty, the relationship between Christianity and antisemitism and Islam and antisemitism, I question the silence of God, and I talk about the death of God and about the trial against God. In the fifth chapter I talk about the Franklean morality (a morality that concerns man and not God), on the basis of his love theory and his only work of theater (Synchronisation in Binkerwald), and the Sartrean morality (a morality that concerns a humanity without God), remembering Dostoyevsky, analysing Garcin's famous quote in Huis clos "L'enfer, c'est les Autres", crticizing Sartre's marxism and questioning (with Frankl's and Sartre's eyes) Brecht's verse "Erst kommt das Fressen, dann kommt die Moral"; at the end of the chapter I include my own reflection (and Frankl and Sartre's critique) about the impunity of the executioners and collaborators after the Holocaust (with God's permission). After the Conclusion, I add an Appendix about the lives of Frankl and Sartre, which helps understanding better their work. KEYWORDS: logotherapy, existentialism, search for meaning, freedom, responsibility, morality, Angst, suffering, survivors, victims, contingency, spirituality, religion, God, hope, antisemitism, guilt, Auschwitz, Holocaust, Shoah. (shrink)

Theodor W. Adorno construeix la modernitat com la fase final d'un procés d'emancipació que ha conduït justament al contrari del que es pretenia. L'alliberament del mite ha portat a una situació històrica en la qual l'encobriment ideològic del món és total. Això té conseqüències per a un pensament que vol ser crític, ja que haurà de trobar un lloc des d'on es pugui interpretar la història per tal de salvar la veritat d'un possible món diferent. En el moment de màxima (...) ocultació ideològica i de màxim absurd -és conegut que Adorno es refereix al món contemporani com al temps després d'Auschwitz- Adorno intentarà entendre què ha passat amb aquest subjecte que s'ha preocupat excessivament per la seva identitat. Mitjançant l'aplicació del model psicoanalític d'interpretació a textos de Beckett i Kafka reconstruirà la història de l'emancipació fallida del subjecte modern. Amb aquestes interpretacions Adorno se situa no només molt a prop de la pràctica psicoanalítica, sinó també de la tradició hermenèutica clàssica. (shrink)

A partir de una encuesta por correo electrónico a estudiantes de Ingeniería en el SAI de la UAMA en un contexto de enseñanza remota forzado por la pandemia, se caracteriza la gestión de la docencia, desde la visión de los estudiantes, se realiza un diagnóstico de los aspectos relacionados. Es un estudio transversal con un análisis cualitativo y descriptivo de las respuestas. La gestión docente se ve afectada por factores inherentes al proceso, así como también por factores externos. Los resultados (...) obtenidos muestran que fue impactada fuertemente al realizarse el proceso totalmente vía remota especialmente, la comunicación e interacción alumno-profesor. (shrink)

Al-Qadi al-Nu´man b. Muhammad es el más destacado y prolífico de los estudiosos fatimíes y el fundador de la jurisprudencia isma´ilí. En su epístola " La clarificación elocuente para la refutación de Ibn Qutayba", todavía en manuscrito, al-Nu,man se lanza a una polémica en contra de Ibn Qutayba, que había vivido un siglo antes. Es probable que la epístola fuera escrita en la época de al- Mu´izz a petición de un tutor anónimo de los hijos del califa. En ella, al-Nu´man (...) se propone refutar la afirmación de Ibn Qutaybba, incluida en la introducción de su famosa obra Adab al-Katib, según la cual era suficiente para la realización de sus tareas que los kuttab, o funcionarios del estado, memorizaran una serie de fórmulas legales simples, sin tener que aprenderse las largas disertaciones de los fuqaha' o doctores de la ley. Al-Qadi al-Nu´man, un faqih famoso, se dedica en la epístola a demostrar que sin estas disertaciones no se podía aplicar la ley correctamente. En su texto se refiere a cada fórmula legal mencionada por su rival en Adab al-Katib y demuestra cómo la ley se debería aplicar basándose en la autoridad de los imames del Ahl al-Bayt, la Familia del Profeta Muhammad. También refuta las distintas interpretaciones legales sunníes de estas mismas cuestiones. (shrink)

L’objectiu d’aquesta comunicació és posar de manifest el contingut de l’obra Les fonts de la ciència de l’educació [The Sources of a Science of Education (1929)], on Dewey defensa la possibilitat de dotar de caràcter científic la disciplina de l’educació i respon a alguns dels principals interrogants que aquesta possibilitat suscita. -/- [Referència: OYA, A. “John Dewey: el caràcter científic de l’educació” [“John Dewey: The Scientific Character of Education”]. In Monserrat i Molas, Josep; Roviró, Ignasi, eds. 2019. Col·loquis de Vic (...) (XXIII). L’educació. Barcelona (Spain): Institut d’Estudis Catalans, pp. 45–48 (ISBN: 978–84–9965–495–9).]. (shrink)

Actualmente los avances biotecnológicos han superado los fines clásicos de la medicina. Se han producido cambios conceptuales importantes que han impactado en el constructo médico de la relación médico/paciente, como son: a) La diversidad del concepto de naturaleza humana; b) El concepto de corporeidad humana; c) El concepto subjetivo de autonomía; y, d) El valor de la calidad de vida. El análisis bioético de estos conceptos lleva a la comprensión de porqué la medicina actual podría encaminarse hacia una ‘medicina del (...) perfeccionamiento’ o ‘transhumanista’. La conclusión muestra que la medicina acepta la aplicación de los avances en la biotecnología bajo los postulados clásicos enfocados al campo de la salud y que es preciso emprender una profunda reflexión sobre la aplicación de los mismos, con la finalidad de aportar mejoras o nuevas funciones a sujetos sanos. (shrink)

Nous publions ci-desssous deux extraits d'une étude sur la métaphysique de la mort, due à un jeune chercheur américain, M. James Lawler, et traduite de l'anglais par Mme Ch. Devivaise. Même si le nom de Maurice Blondel n'est pas cité, on reconnaîtra l'inspiration blondélienne de ces pages, et on rappellera que M. Blondel a consacré à la « métaphysique de la mort » les pages 176 à 187 du tome II de La Pensée. We publish here two fragments (...) of a study about Metaphysics of Death, written by a young american philosopher, Mr James Lawler, and translated from English by Mrs Devivaise. Even if there is no mention of the name of Maurice Blondel, it is easy to acknowledge the blondelian inspiration of these pages, especially when recalled that M. Blondel consecrated to Metaphysics of Death the pages 176 to 187 (vol. II) of The Thought. (shrink)

Quines són les causes del dèficit filosòfic que arrossega la cultura catalana contemporània? Aquest llibre ofereix un panorama bastant complet —i amarg— de les condicions acadèmiques i extraacadèmiques en què s’ha hagut de conrear als Països Catalans la filosofia, tota la filosofia, centrant-se, això sí, en les aventures personals i col·lectives dels qui han tingut la vel·leïtat de dedicar-se a la lògica. Hi són narrades amb amenitat i lucidesa l’estada de Bertrand Russell a Barcelona, la defenestració d’Eugeni d’Ors, les aberracions (...) docents de Josep Daurella i Rull, la breu i fulgurant trajectòria intel·lectual de Joan Crexells, les peripècies eclesiàstiques de David Garcia Bacca i Miquel Soy, l’exili de Josep Ferrater Mora i la gestació del seu voluminós Diccionario de filosofía, la marginació de Manuel Sacristan, els conflictes de la Facultat de Filosofia de València en els anys 70... El resultat és una història de la filosofia apartada en molts aspectes de la imatge «abstracta» i «idealitzada» que sol oferir la historiografia filosòfica a l’ús. (shrink)

A partir de les experiències aportades per diferents testimonis de dones de tot el món en el Fòrum, es pot fer un retrat de la seva situació actual en el món en els aspectes social, econòmic, cultural o polític i les problemàtiques per raó de gènere en cadascun d¿aquests àmbits. El discurs per la reivindicació de l¿autonomia de la dona presenta, des del punt de vista filosòfic, una interessant doble vertrebració que articula diferència i igualtat.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-walton.

En aquest article s¿analitzen els continguts i perspectives que es varen desenvolupar en el decurs del Diàleg Interacció del Fòrum Universal de les Cultures 2004. En concret, aquells que giraren entorn la problemàtica del desenvolupament cultural i de la seva relació/dependència respecte al desenvolupament econòmic en els àmbits locals, dins el marc d¿un món globalitzat. La proposta del Diàleg tenia com a objectiu analitzar les vinculacions entre ambdós àmbits per tal de potenciar noves polítiques locals (que haurien de concretar-se en (...) l¿¿Agenda 21 de la Cultura¿) que potenciessin l¿àmbit cultural, desubstantivat i banalitzat en favor de l¿àmbit econòmic. L¿anàlisi de les diferents categories i perspectives que es varen posar a debat, nogensmenys, ens aboca a un tractament realitzat i desenvolupat des dels paràmetres de l¿àmbit econòmic i, per tant, de caire més aviat descripitiu que prescriptiu. Les possibilitats de potenciar l¿àmbit cultural tot romanent dins una lògica economicista queden així reduïdes a la mera constatació de l¿existència de múltiples pràctiques que queden subsumides en el mercat, i amb les que hom s¿hi relaciona com a mercaderies. (shrink)