Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , (...) en aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

El ser humano es esto - e.g. bazo y bioquímica del cerebro - y aquello - e.g. conocimientos físicos y sentimientos filantrópicos-. Pero el hombre no acaba en lo que es hoy y mañana, sino que a esto añade el "poderser", añade la capacidad de proyectar proyectándose. Esta capacidad anda ciertamente condicionada por la herencia biológica, por la psicología profunda y por la herencia cultural: tales condicionamientos no anulan, sin embargo, el que el hombre también sea lo que puede ser. (...) Vivimos inexorablemente en situación. Ésta con su realidad nos desazona y nos ponemos entonces a proyectar irrealidades. Lo que hay con lo que somos, hemos sido y vamos a ser de forma indefectible, nos causa insatisfacción. Uno puede instalarse en esta última de dos maneras: desesperadamente y también cínicamente. Resulta además posible vivir la insastifacción como trampolín que nos hace nacer la esperanza en lo que colma y todavía no tocamos. Valores. (shrink)

La filosofía alcanza reflexivamente al conjunto de las actividades que se dan en la enseñanza. Este libro demuestra que lejos de ser un saber superior, la filosofía se limita a ser un saber impertinente que fuerza a continuar reflexionando. La obra se organiza en torno a tres núcleos; qué es el saber filosófico, en qué consiste el hecho de educar y qué dirección imprimir a la actividad educadora.

Com este texto o autor procura uma resposta para a seguinte pergunta: "Que tipo de método poderá confirmar ou infirmar a hipótese segundo a qual o acto educativo é, no seu núcleo e na sua origem entitativa, confrontação violenta entre duas consciências?". Depois de esclarecer que esta hipótese inter-pretativa da educação tem em mira, não explicar ou descrever a realidade educacional na sua positividade, mas compreender o seu eidos ou essência constitutiva, o autor decide-se, na esteira de Husserl, Heidegger, Merleau-Ponty, (...) Duméry, Dufrenne, Levinas e Derrida, pelo método fenomenológico. Para efectuar a exploração filosófica que essa pergunta impõe, o método instituído por Husserl faculta, ao invés dos métodos positivistas e analíticos, uma visão global do fenómeno educativo numa intuição que se atinge depois de realizada uma redução eidética. Além disso, o método fenomenológico é entendido como o mais adequado para desvelar uma realidade cuja textura é tecida por relações intersubjectivas. Todo o texto desenvolve uma sequência argumentativa tendente a mostrar e a demonstrar quer a natureza, quer as potencialidades heurísticas do método fenomenológico aplicado à educação. Só este método poderá evidenciar a estrutura universal e necessária da educação: uma relação violenta entre duas consciências. /// Dans son texte l'auteur cherche une réponse pour la question suivante: "que type de méthode pourra confirmer ou infirmer l'hypothèse selon laquelle l'acte éducatif est en son centre et en son origine confrontation violente entre deux consciences"? Après avoir expliqué que cette hypothèse interprétative de l'éducation a en vue non d'expliquer on de décrire la réalité de l'éducation en sa positivité, mais de comprendre son eidos ou son essence constitutive, l'auteur se décide, dans le sillage de Husserl, Heidegger, Merleau-Ponty, Duméry, Dufrenne, Levinas et Derrida, pour le méthode phénoménologique. Pour effectuer l'enquête philosophique que cette question impose, la méthode instaurée par Husserl permet, au contraire des méthodes positivistes et analytiques, une vision globale du phénomène éducatif dans une intuition qu'on atteint après la réalisation de l'intuition eidétique. En autre, la méthode phénoménologique est entendue comme la plus adéquate pour révéler une réalité dont la texture est faite de relations intersubjectives. Tout le texte développe une argumentation suivie destinée à montrer et à démontrer la nature aussi bien que les potentialités heuristiques de la méthode phénoménologique appliquée à l'éducation. Seule cette méthode pourra mettre à jour la structure universelle et nécessaire de l'éducation: une relation violente entre deux consciences. /// The author of this text seeks the answer to the following question: "What kind of method can strenghten or weaken the thesis that the act of educating is at its core a violent confrontation between two consciences?" After clarifying the fact that this notion of education does not intend to explain or describe education as a positive reality but to understand its eidos as what constitutes its essence, the author decides to under the influence of Husserl, Heidegger, Merleau-Ponty, Duméry, Dufrenne, Levinas and Derrida, in favor of phenomenological method. Instead of following positivist and analytical methods, Husserl's approach allows for a global view of the phenomenon of education, which can be grasped after an eidetic reduction. This approach also permits of view of the phenomenon's inter subjective character. The argument wants to demonstrate the efficacious qualities of the method when applied to education. Only this method can show the universal and necessary nature of education: a violent relation between two consciences. (shrink)

We access most of our most cherished beliefs via testimony. Philosophy is no exception. We treat spoken and written philosophical testimony as evidence for philosophical claims. Nonetheless, this paper argues that philosophical testimony is unable to justify philosophical beliefs. If testimony is the only evidence we have to justify philosophical beliefs, this entails skepticism about philosophy. Call this the testimony challenge. First, the paper argues that philosophical testimony does not meet the conditions under which evidence can justify our beliefs. Second, (...) it shows that philosophical testimony cannot provide preemptive epistemic reasons as science and mathematics do. Finally, it answers the self‐defeat objection and a set of objections aiming to block the thesis that philosophical testimony does not justify philosophical beliefs. The paper aims to rethink the role of philosophical testimony in philosophy and reinforce the skeptical worries raised by methodological and disagreement challenges. (shrink)

Many different arguments have been put forward in order to assign the best place for a given element within Mendeleev's Table: its spectroscopy, its chemical activity, the crystalline structure of its solid state, etc. We here propose another criterion; the nature of the few body corrections to the pairwise additive energy. This argument is used here to address a question often brought forward by Eric Scerri in Foundations of Chemistry, namely the rightful place of helium; either above the column of (...) the alkaline earths (beryllium, etc.) or rather above the noble gas elements. (shrink)

Over the turn of the 21st century, the use of data from large electronic corpora has changed research on Spanish historical syntax, spurring interest in long-range evolutions and the shape of the correspondent diachronic curves. However, general reflections on diffusion and the factors that drive and influence it are still pretty much lacking. In this paper, I reflect on the research possibilities laid open by the availability of such large masses of data, focusing particularly on new knowledge on syntactic change (...) brought about by the study of low-frequency phenomena and of recessive changes, as well as on the exploration of changes conditioned by dialect contact and textual traditions. I conclude with some remarks on the general typology of diffusion in syntactic change. (shrink)