Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell ens ofereix una (...) anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

Theodor W. Adorno construeix la modernitat com la fase final d'un procés d'emancipació que ha conduït justament al contrari del que es pretenia. L'alliberament del mite ha portat a una situació històrica en la qual l'encobriment ideològic del món és total. Això té conseqüències per a un pensament que vol ser crític, ja que haurà de trobar un lloc des d'on es pugui interpretar la història per tal de salvar la veritat d'un possible món diferent. En el moment de màxima (...) ocultació ideològica i de màxim absurd -és conegut que Adorno es refereix al món contemporani com al temps després d'Auschwitz- Adorno intentarà entendre què ha passat amb aquest subjecte que s'ha preocupat excessivament per la seva identitat. Mitjançant l'aplicació del model psicoanalític d'interpretació a textos de Beckett i Kafka reconstruirà la història de l'emancipació fallida del subjecte modern. Amb aquestes interpretacions Adorno se situa no només molt a prop de la pràctica psicoanalítica, sinó també de la tradició hermenèutica clàssica. (shrink)

Resum: Actualitzar la didàctica de la filosofia i adaptar-la al nou context digital i social que ha convertit l’ensenyament en una activitat complexa però fonamental és un dels reptes didàctics que ha d’ orientar l’ensenyament filosòfic dirigit a la formació de ciutadans crítics i responsables d’una societat democràtica avançada. Amb aquesta finalitat és necessari posar la filosofia a l’abast de tothom, utilitzar les xarxes socials (Youtube, Instagram, Twitter, etc.) com a recursos didàctics per a l’ensenyament filosòfic, acompanyar la formació de (...) la joventut i proporcionar-los els instruments bàsics del pensament filosòfic com a ajuda en l’anàlisi d’una realitat en transformació.Paraules clau: didàctica, filosofia, TIC, xarxes socials, educació, ciutadania. English title: Teaching to think to people who does not want to learn. Or how to innovate in teaching philosophy in the age of digital idiotismAbstract: Updating philosophy didactics and adapting it to the new digital and social context which has turned teaching into a complex but essential activity is one of challenges in didactics that must guide our efforts to develop citizens’ critical awareness and responsibility in an advanced democratic society. To achieve this aim, we need to make philosophy accessible, using social networking sites—like Youtube, Instagram, Twitter, etc.—as didactic resources for teaching philosophy, accompanying young people in their education, and providing them with basic tools of philosophic thinking as a help for analysing a reality which is constantly changing.Keywords: didactics, philosophy, ICT, social networking sites, education, citizenship. (shrink)

The Body at the Limits of Representation. The Theory of the Body and Painting in Merleau-PontyIn Eye and Mind,” Merleau-Ponty quotes a phrase from Valéry: “the painter brings his body with him.” He interprets the corporeal experience of the artist, not only as the center of a perceptual orientation or kinesthesis, but also as the inspiration for poets and for painters. In this sense, one can place his theory of body not only within the problematic of the phenomenological constitution (...) of the perceived object, but also in the context of the deconstruction of representation or in the genealogy of “de-representation” (Lyotard). By following Merleau-Ponty’s interpretation of the works of Cézanne and Klee, we are going to see how his theory of the experience of body and the formation of their works of art meet up in his consideration of the reversibility of the visible and the invisible. When Merleau-Ponty quotes Valéry’s phrase “the painter brings his body with him,” the body of the artist is no longer “subject-body” perceiving the world in a prosaic way; rather, the body is implicated in the anonymous vision at the source from which the painter’s expression emerges. Just as nature is recounted through the poet, it has the faculty of seeing itself through the painter. In the “Methods of Natural Research,” Klee says “the resonance surpasses all the optical foundations between myself and that which opposes me,” “the united anti-optic way of the root going out of the earth, which looks at me from down below all the way up to my eyes” and of the “united non-optic way of the universe come from above.” He demonstrates that this non-optic resonance, rather than a mirror and a black screen separating the light, allows the eye to be seen as a point of junction of non-optical things and thereby it constitutes a part of the circle created by the new nature of works (eine neue Natürlichkeit des Werkes). Following what is particular to Merleau-Ponty’s thought in which the body is conceived as a principle of de-representation, one sees, by means of his intention of assessing modern artistic creation as the deconstruction of classical ontology, the overcoming of the ontology of the object. In conclusion, we note that the theory of body and of painting in Merleau-Ponty brings to light the limit of the possibility of representation in modern art, by emphasizing especially the non-perception or the transcendence that one can discern in the perceptual field. By interrogating the body of the painter and the poet, that is, the poetic body or the body as symbolism, prior to its being diverted into being a result of the brain and of the libido where the body is no longer the body visible in the world, by doing this, Merleau-Ponty has found a way of placing the body beyond representation. Poièsis is no longer mimèsis in the banal sense of imitation, and the poetic body is not the representational body. But, he has found a way of placing it still in Visibility, as if there were a hinge in this border between the visible and the invisible, in this border between representation and de-representation, a border that one cannot definitively overcome by structuring it as a dichotomy. (De-representation, but the visible. Therefore the possibility of visible de-representation in the artistic creation, in poièsis.) This hinge, which denies us an alternation, is the body, the flesh, which is the condition of thought as ontological interrogation: an ontological interrogation in the age of ir-representation, in the age of the impossibility of representation (Vorstellung) and of poem (Dichtung), in the age of crowds where the image appears as one of my fellow creatures just like the shadow cast by existence.Il corpo ai limiti della rappresentazione. La teoria del corpo e della pittura di Merleau-PontyNe L’occhio e lo spirito Merleau-Ponty cita una frase di Valéry: “il pittore si dà con il suo corpo”. Egli interpreta l’esperienza corporea dell’artista non solo come il centro di un orientamento percettivo o cinestesico, ma anche come motivo d’ispirazione per poeti e per pittori. In questo senso, si può collocare la sua teoria del corpo non solo all’interno della problematica della costituzione fenomenologica dell’oggetto percepito, ma anche nel contesto della decostruzione della rappresentazione o nella genealogia della “derappresentazione” (Lyotard). Seguendo l’interpretazione merleaupontiana delle opere di Cézanne e di Klee, vedremo come la sua teoria dell’esperienza del corpo e la formazione delle loro opere d’arte convergano nella considerazione della reversibilità del visibilee dell’invisibile. Quando Merleau-Ponty cita la frase di Valéry “il pittore si dà con il suo corpo”, il corpo dell’artista non è più un corpo soggettivo che percepisce il mondo in modo prosaico; il corpo è piuttosto implicato nella visione anonima dell’origine dalla quale emerge l’espressione del pittore. In Wege des Naturstudiums, Klee afferma che “la risonanza sorpassa tutti i fondamenti ottici tra me e ciò che mi si oppone”. Egli dimostra che questa risonanza non-ottica, piuttosto che essere uno specchio o uno schermo nero che separa la luce, permette di vedere l’occhio come un punto di giunzione di cose non ottiche e ciò costituisce una parte del circolo creato dalla nuova natura delle opere (eine neue Natürlichkeit des Werkes). Seguendo la particolarità del pensiero merleaupontiano, secondo il quale il corpo è concepito come un principio di de-rappresentazione, si nota, in virtù della sua intenzione di interpretare la creazione nell’arte moderna come la decostruzione dell’ontologia classica, il superamento dell’ontologia oggettivistica. In conclusione, osserviamo come la teoria del corpo e della pittura di Merleau-Ponty chiarisca i limiti della possibilità della rappresentazione nell’arte moderna, enfatizzando l’impercezione o la trascendenza che si può distinguere nel campo percettivo. Interrogando il corpo del pittore e del poeta – il corpo poetico o il corpo come simbolismo, a monte del suo porsi come risultato della mente o della libido, là dove il corpo non è ancora corpo visibile nel mondo – Merleau-Ponty ha trovato il mondo di collocare il corpo al di là della rappresentazione. Poièsis non è più mimesis nel senso banale d’imitazione, e il corpo poetico non è il corpo rappresentativo. Egli ha trovato il modo di posizionare il corpo nella Visibilità, come se esistesse un punto di rovesciamento situato sul confi ne tra visibile ed invisibile, ovvero sul confine tra rappresentazione e de-rappresentazione: un confine che non si può definitivamente superare se lo si continua a strutturare come dicotomia. Questo punto, che ci nega un’alternativa, è il corpo, la carne, che è condizione del pensiero come interrogazione ontologica: un’interrogazione ontologica nell’era dell’ir-rappresentazione, nell’era dell’impossibilità di rappresentare (Vorstellung) o di creare poemi (Dichtung), nell’era delle masse, in cui l’immagine appare come uno dei miei simili, come l’ombra proiettata dall’esistenza. (shrink)

«Jo només escric», diu l'autor, «quan les sensacions o idees se'm fan dimonis íntims que intento foragitar amb la literatura. Però no resulta fàcil sentir ni pensar amb naturalitat i seguretat, superar els propis vertígens i censures, deixar avançar la ment amb la confi ança que trobarà el que busca, la mateixa confiança amb què el rei s'asseu sense mirar enrere, segur que trobarà la cadira que algú li haurà acostat.Un entorn raonablement sensual i fins i tot una (...) relativa gimnàstica sexual ajuden sens dubte l'esperit: el que aquest no admet és cap lligam sentimental. Al cervell no li roba energia el moblament sensual o l'erotisme profilàctic, és a dir, tot allò que apaivaga un cos que ha de funcionar alhora com la seva font d'energia i el seu instrument. El pensament ens permet, doncs, el que ens estabilitza però no el que ens mobilitza; tolera el que ens gratifica però no el que ens sedueix. Més que en la repressió, el pensament i la cultura es basen en la fredor, s'aixequen sobre l'egoisme i es mantenen a força de narcisisme. Ens perdonen tal volta els plaers, però mai els amors». (shrink)

En aquest article pretenc fer una crítica al nihilisme mereològic, al·ludint que les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» tenen unes conseqüències desastroses per als seus compromisos ontològics. Primer, explicaré què és el nihilisme mereològic -que és part de l’eliminativisme- el qual pretén negar l’existència dels objectes compostos (objectes amb parts pròpies) i l’estratègia de la paràfrasi: l’ús que fan de les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» per referir-se als objectes ordinaris sense comprometre’s amb l’existència d’objectes compostos, però posaré l’èmfasi en aquells (...) nihilistes mereològics que pretenen explicar l’existència de les propietats emergents. Seguidament, presentaré una classe de crítiques, les de Bennett i Tallant, sobre l’ús d’aquesta estratègia per part dels nihilistes, i quina és la resposta crítica que ofereix Brenner sobre aquesta classe de crítica. Finalment, presentaré la meva crítica on mostraré que el nihilisme mereològic utilitzant l’estratègia de la paràfrasi s’està comprometent amb l’existència d’objectes compostos i que la crítica de Brenner no funciona amb la meva postura. -/- In this paper I intend to critique mereological nihilism, alluding that the expression «simples arranged F-wise» has disastrous consequences for its ontological commitments. First, I will explain what mereological nihilism is -which is part of Eliminativism- which tries to deny the existence of composite objects (objects with proper parts) and the Paraphrase Strategy: the use they make of the expression «simples arranged F-wise» to refer to ordinary objects without committing to the existence of composite objects, and I put the focus on the mereological nihilist that pretends to explain the existence of emergent properties. Second, I will present a kind of criticism, by Bennett and Tallant, of the use of this strategy by nihilism and which is the response of Brenner about this kind of criticism. Finally, I will present my criticism where I will show that nihilism by using the Paraphrase Strategy is committing itself to the existence of composite objects and that the Brenner’s critique does not work with my position. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-gutierrez.

Des que Ramon Llull va morir fa més de set-cents anys, sempre ha estat present, d’una manera o altra, en la cultura occidental. Fi­lòsofs, teòlegs, historiadors o, fins i tot, arquitectes i científics han partit del seu pensament per a construir noves teories i proveir-se d’eines de treball. Malgrat això, com tot gran personatge, també ha tingut detractors que s’han oposat amb vehemència a la divul­gació dels seus llibres i han arribat a demanar-ne la prohibició. Les aportacions aplegades en (...) El llegat de Ramon Llull mostren vessants diferents tant de l’obra del pensador mallorquí com de la difusió del lul·lisme, en una visió que comprèn múltiples discipli­nes i que obre noves perspectives d’anàlisi. (shrink)

L’estiu de 1947, tres joves amics, Yves Klein, Claude Pascal i Armand Fernandez, s’asseuen a la platja de Niça. Encara no són artistes, no fan res i perden el temps omplint-lo de projectes i paraules. Prenen el sol, miren el mar i el cel de la Mediterrània, fan declaracions entusiastes sobre el Gran Art del futur i comparteixen la natura, com uns nens que es divideixen un regne imaginari. Klein pren el blau del cel que abasta amb la mirada, com (...) el color absolut i ideal de la pintura. -/- Yves le Monochrome dirà diverses vegades que, aquell matí d’estiu, va fer un viatge fantàstic, com si fos un astronauta conquerint l’espai, i va signar, com si es tractés d’un llenç pintat de blau, l’altre costat d’aquest bell cel sense núvols: la més bella i la més gran de les seves obres. Aquest cel blau pintat de blau és una obra immaterial i impossible, no feta per les mans de l’artista, amb colors, pinzells i teles, sinó explicada amb les seves paraules, mites i llegendes. (shrink)

Aquest article reflexiona el model educatiu català i les implicacions del model de relacions amb la diversitat cultural a l’entorn educatiu, sobretot als àmbits de la socialització i l’ús de la llengua catalana, com a marcadors identitaris simbòlics rellevants. A més d’això, es reflexiona sobre els grups minoritaris a l’entorn educatiu català, en especial els alumnes d’origen no comunitari i d’origen gitano i les seves relacions amb la comunitat d’acollida.This article reflects on the Catalan educational model and the (...) implications of this model on the relations with the cultural diversity on the educational environment, especially on the socialisation and the use of the Catalan language, as relevant symbolic identity markers. On top of that, it reflects on the minority groups on the Catalan educational system, specially about the students of immigrant backgrounds and from Gipsy origin, and their social relations with the hostess community. (shrink)

Il saggio muove da una ricostruzione storico-concettuale dell’interpretazione merleau-pontyana del manoscritto di Husserl Rovesciamento della dottrina copernicana nell’interpretazione della corrente visione del mondo, con cui Merleau-Ponty è in dialogo sin dalla Fenomenologia della percezione, per ripercorrere gli sviluppi del tema della Terra nell’avanzare della riflessione merleau-pontyana sul corpo-proprio, sull’organismo vivente, sulla dimensione carnale dell’essere. La proposta di un ritorno alla Terra, intesa come Boden irriducibile dell’esperienza, trova infatti il suo risvolto ontologico nell’idea di Spielraum, che già Husserl definiva come “ambito (...) di possibilità”, e che in Merleau-Ponty assume il senso di un margine di gioco sempre aperto nella carne. Boden e Spielraum, non a caso tematizzati da Merleau-Ponty in due corsi paralleli tenuti al Collège de France nell’anno 1959-1960, permettono una rivalutazione del vivente secondo un modello che, contro il riduzionismo meccanicista, privilegi la spontaneità e la contingenza, e aprono allo sviluppo dell’ontologia porosa che il filosofo andrà proponendo negli ultimi anni. Ricostruendo la funzione della riflessione sulla corporeità e sul rapporto del vivente al mondo-ambiente in questa maturazione, si argomenterà che la critica che Merleau-Ponty muove al dualismo empirismo-idealismo trovi nell’idea di Terra un momento chiave, che contribuisce ad orientarla in direzione di una filosofia della carne. Questo passaggio riconfigura la Natura stessa, pensata non già come un originario, ma in quanto ambito di possibilità processuale e transindividuale, come quel quasi-oggetto, come lo definiva, ancora, Husserl, che presenta un’irriducibile resistenza ad un pensiero di sorvolo, proprio in quanto è condizione del pensiero stesso e ancoraggio della vita tutta.This essay begins with a historico-conceptual reconstruction of the Merleau-Pontian interpretation of Husserl’s manuscript, “Foundational Investigations of the Phenomenological Origin of the Spatiality of Nature,” with which Merleau-Ponty is in dialogue from Phenomenology of Perception onward, and revisits the development of the theme of the Earth in the progression of Merleau-Ponty’s reflection on le corps propre, the living organism, and the carnal dimension of being. The proposal for a return to the Earth, taken as irreducible Boden of experience, indeed finds its ontological reverse side in the idea of Spielraum, which Husserl already defined as a “milieu of possibilities,” and which in Merleau-Ponty takes on the sense of a margin of play always open in the flesh. Boden and Spielraum, two notions that Merleau-Ponty does not thematize by chance in the two parallel courses given at the Collège de France over the years 1959-1960, enable a reassessment of the living being according to a model that, against mechanistic reductionism, privileges spontaneity and contingency, and opens to the development of the porous ontology that the philosopher would propose in his final years. Reconstructing the function of reflection on corporeality, and on the relationship of the living being with its milieu in the process, it will be argued that the criticism directed by Merleau-Ponty against the dualism of empiricism-idealism finds in the idea of the Earth a key moment that contributes to orienting him in the direction of a philosophy of the flesh. This passage reconfigures Nature itself, no longer conceived of as an originating, but as a milieu of processual and transindividual possibilities, like that quasi-object, as Husserl again defined it, that presents an irreducible resistance against high-altitude thinking, precisely as the condition of thought itself and the anchorage of all life.Cet essai commence avec une reconstruction historico-conceptuelle de l’interprétation merleau-pontienne du manuscrit de Husserl, Renversement de la doctrine copernicienne, avec lequel Merleau-Ponty est en dialogue depuis la Phénoménologie de la perception, et revisite les développement du thème de la Terre dans la progression de la réflexion merleau-pontienne sur le corps propre, sur l’organisme vivant, sur la dimension charnelle de l’être. La proposition d’un retour à la Terre, prise comme Boden irréductible de l’expérience, trouve en effet son envers ontologique dans l’idée de Spielraum, que Husserl déjà définissait comme « milieu de possibilités » et qui chez Merleau-Ponty prend le sens d’une marge de jeu toujours ouverte dans la chair. Boden et Spielraum, deux notions que Merleau-Ponty ne thématise pas par hasard dans les deux cours parallèles donnés au Collège de France au cours de l’année 1959-1960, permettent une réévaluation du vivant selon un modèle qui, contre le réductionnisme mécaniste, privilégie la spontanéité et la contingence, et ouvrent au développement de l’ontologie poreuse que le philosophe allait proposer dans les dernières années. Reconstruisant la fonction de la réflexion sur la corporéité et sur le rapport du vivant avec son milieu dans ce processus, on argumentera que la critique dirigée par Merleau-Ponty contre le dualisme empirisme-idéalisme trouve dans l’idée de la Terre un moment clé qui contribue à l’orienter en direction d’une philosophie de la chair. Ce passage reconfigure la Nature elle-même, pensée non pas déjà comme un originaire, mais en tant que milieu de possibilités processuelles et transindividuelles, en tant que quasi-objet, comme le définissait, encore, Husserl qui offrait une résistance irréductible contre une pensée de survol, précisément en tant que condition de la pensée elle-même et ancrage de toute la vie. (shrink)

“En aquestes conferències he tractat de ressaltar que, si tenim una explicació ferma i precisa de com pensem el món —i sobre el que hi percebem, hi sentim i hi creiem—, podem veure que l’única cosa que faria atractiu el ‘subjectivisme’ és la defensa d’una concepció molt restringida del contingut de les experiències i els sentiments que tenim al nostre abast. Amb la bellesa i la causalitat trobàrem que ni tan sols podíem identificar els sentiments o les experiències en qüesti. (...) sense tenir ja prèviament la idea de bellesa o de causalitat que apliquem al món en aquests mateixos judicis. Semblava que el ‘subjectivisme’ prometia més en el cas dels colors i dels valors. Però allò que creiem sobre els colors dels objectes del món semblava massa estretament implicat en la nostra comprensió de les percepcions de color perquè poguem considerar que aquestes percepcions són res més que sensacions de determinats tipus. I el fet de prendre certes consideracions com a raons per a actuar de determinada manera també semblava estar massa estretament implicat en què volem i com decidim actuar perquè puguem entendre les voluntats i els desitjos que tenim com a meres sensacions o sentiments que, en alguna mesura, ens menen a l’acció”. B. S. (shrink)

PENSAMENT POSITIVISTA A CATALUNYA és un conjunt d'estudis sobre la recepció al nostre país de les idees culturals, socials, polítiques i científiques del corrent de categories formulades per August Comte i Émile Littré. L'objectiu de l'estudi que es presenta és mostrar el marc històric i institucional —la funció instructora d'ateneus com el Centre de Lectura reusenc— en què es produeix l'evolució de la concepció positivista de la realitat. La recerca se situa en el context contemporani que abocarà a la industrialització (...) i a l'emergència del moviment obrer i republicà. Pel que fa a l'àmbit del pensament econòmic, el volum estudia el programa de Pere Estasén —relació entre política econòmica i territori—, que duu a plantejar la irrupció del positivisme a Catalunya com una estratègia explicativa que vincula les idees generals a la situació de la vida nacional, tant políticament (catalanisme regeneracionista) com econòmicament (proteccionisme com a via de modernització de les estructures productives). En aquesta línia de coneixement sociològic també cal destacar, com es planteja al llibre, un cert gir humanista del cientisme en l'àmbit de la cultura fisiològica representat per les Monografies Mèdiques. Finalment, arran de la lectura del text, el lector es pot arribar a formular un doble interrogant: si existeix un pensament positivista autòcton o bé si a quest pensament sorgeix de la formalització i aplicació de la idea de progrés en un context determinat. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-quepons.

Quin tipus de teixit configura un diàleg de Plató? Què mostren els seus brodats? Què representa? Quina relació manté amb el coneixement i amb la seva transmissió? Aquest text respon en part a algunes d’aquestes qüestions a partir de dos passatges del diàleg anomenat Fedre en els quals Sòcrates utilitza el recurs del vel per construir els seus dos discursos. Es defensarà que comprendre què posa en joc el vel resulta fonamental per a entendre correctament la manera en què Sòcrates (...) parla amb el seu interlocutor i en la qual Plató confecciona el diàleg per als potencials lectors. L’objectiu principal d’aquest text és mostrar alguns dels trets essencials del dir platònic. (shrink)

En aquest article s¿analitzen els continguts i perspectives que es varen desenvolupar en el decurs del Diàleg Interacció del Fòrum Universal de les Cultures 2004. En concret, aquells que giraren entorn la problemàtica del desenvolupament cultural i de la seva relació/dependència respecte al desenvolupament econòmic en els àmbits locals, dins el marc d¿un món globalitzat. La proposta del Diàleg tenia com a objectiu analitzar les vinculacions entre ambdós àmbits per tal de potenciar noves polítiques locals (que haurien de concretar-se (...) en l¿¿Agenda 21 de la Cultura¿) que potenciessin l¿àmbit cultural, desubstantivat i banalitzat en favor de l¿àmbit econòmic. L¿anàlisi de les diferents categories i perspectives que es varen posar a debat, nogensmenys, ens aboca a un tractament realitzat i desenvolupat des dels paràmetres de l¿àmbit econòmic i, per tant, de caire més aviat descripitiu que prescriptiu. Les possibilitats de potenciar l¿àmbit cultural tot romanent dins una lògica economicista queden així reduïdes a la mera constatació de l¿existència de múltiples pràctiques que queden subsumides en el mercat, i amb les que hom s¿hi relaciona com a mercaderies. (shrink)

En la gran producció filosòfica d’Eusebi Colomer, s’hi poden distingir tres grans centres d’interès particularment destacats. En primer lloc, la seva dedicació a l’estudi del pensament de Ramon Llull i de Nicolau de Cusa. La seva tesi doctoral va mostrar les influències lul·lianes en l’obra de Nicolau de Cusa a partir de les anotacions autògrafes en què el jove Nicolau es feia ressò de les coses que més li interessaven de Llull. El segon gran centre d’interès el van constituir, naturalment, (...) els grans corrents de la filosofia alemanya moderna i contemporània. Des dels anys d’estudiant s’havia familiaritzat particularment amb l’idealisme, la fenomenologia i la filosofia de l’existència. Finalment, el seu tercer centre d’interès va ser el diàleg filosòfico-teològic. Colomer lamentava profundament el divorci produït entre la filosofia i la teologia. Adaptant una coneguda formulació de Kant, pensava que la teologia sense filosofia és cega, però que la filosofia sense teologia és buida. Format en la tradició metafísica espiritualista i defensor de l’humanisme cristià, Colomer es trobava, però, a les antípodes de qualsevol sectarisme o dogmatisme. La seva formació, el seu tarannà i, segurament, els seus enormes coneixements de la història de la filosofia, li havien conferit una gran capacitat per al diàleg. Ell no veia el diàleg com un recurs o com una tàctica, sinó com un element constitutiu de l’ésser humà. \n. (shrink)

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , en (...) aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

El més gran dels pensadors i el més petit dels homes”; amb aquestes paraules va referir-se Gadamer d'una manera molt punyent a la desconcertant figura del seu mestre, Martin Heidegger. L’autor d’Ésser i temps ens ha deixat en herència no només una obra filosòfica capaç d’exercir una grandíssima influència, sinó també el repte d’interpretar la tensió entre vida i pensament. Hem de creure que cal una gran vida per tal que hi hagi un gran pensament? O hem d’admetre que no (...) hi ha cap relació entre una cosa i l’altra i, per tant, que un gran pensador pot adherir-se de forma entusiasta a un dels règims polítics més abjectes de la història d’Europa sense comprometre la qualitat de la seva producció filosòfica? Heidegger és segurament un exponent d'una Europa contradictòria i angoixant: no només un representant excepcional de la millor tradició filosòfica, sinó també de les grans bogeries i pors del segle XX. (shrink)

Sovint el humans ens hem somiat déus. I Déu n'hi do si hem fet coses admirables: ciència, organització social, art,...motius n'hi ha per estar orgullosos. La vida, però, també ens mostra amb insistència la cara més fosca de nosaltres mateixos, i en aquests moments el més fàcil és passar de l'orgull a la desesperança més absoluta. El camí, però, no pot ser el de l'abandonament. Ni déus ni bèsties! Els déus no trien i, sense esforç ni dubtes, coneixen i (...) realitzen sempre el millor. Els animals, empresonats en la seva naturalesa, tampoc no trenquen gaire el cap a decidir què faran amb les seves vides. Nosaltres no tenim la sort dels uns ni la dels altres, i ens toca amb feines i treballs anar bastint la nostra realitat, aquella que nosaltres farem. Per això existeix l'ètica. "Coneix-te a tu mateix", ordenava l'oracle: només amb les nostres llums i amb les nostres ombres, amb l'instint, amb la ràbia, amb el sentiment, amb la paraula, amb la raó; només coneixent i assumint tot allò que som, tindrem la possibilitat, tal vegada, de construir un món més humà. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v35-gerhardt.

El autor aprovecha el fallido debate que tuvo lugar entre John Searle y Jacques Derrida desde finales de los anos setenta, en torno a la teoria de los actos de habla de John L. Austin. Este desencuentro no solo es analizado minuciosamente sino que ofrece sendas visiones retrospectivas de las tradiciones de Searle y Derrida, al tiempo que aprovecha el episodio para retratar algunos momentos de la filosofia contemporanea y reflexionar sobre los grande problemas de la filosofia del lenguaje y (...) de la mente: la palabra como instrumento de comunicacion, la intencionalidad de la conciencia y la diferancia como aspecto constitutivo de todo texto. (shrink)

Les pràctiques d’okupació que sorgeixen a mitjans dels 80 al nostre país son considerades un moviment social per múltiples autors (Calle, 2005; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). L’any 2006 apareix arreu de l’Estat un nou moviment social diferenciat, el moviment per l’habitatge. Aquest moviment organitzà joves d’arreu de l’Estat espanyol i, els anys posteriors, consolidà centenars de plataformes d’afectats per les hipoteques de totes les edats. Les seves propostes i demandes han estat un full de ruta en l’aterratge pràctic del moviment (...) del 15-M. L’objectiu d’aquest article és comparar aquests dos moviments urbans que es poden entendre també com a pràctiques emancipadores de la joventut i noves formes de participació dels joves en la societat civil.The practical of squatting that arrived to our country in the 80’s is considered a social movement by multiple authors (Calle, 2004; Pruijt, 2004; Martínez, 2002). The year 2006 appears a new and differentiated social movement, the housing movement. This movement organized young people of all over the country, and therefore consolidated hundreds of platforms of affected by the mortgages of different ages. Their proposals and demands have been a rate routing coming from the 15-M movement. The aim of this article is to compare these two urban movements that could be also understood as emancipation practices and new shapes of participation of the civil society. (shrink)

Die Sculpturen des Vaticanischen Museums, im Auftrage und unter Mitwirkung des kaiserlick deutschen archaeologischen Instituts beschrieben von Walter Amerlung. Berlin: In Kommission bei Georg Reimer. Vol. I., 1903; Vol. II., 1908. Text, 8vo, pp. x + 935, 768. Plates, 4to, 121 + 83. M. 50 per vol.Guida illustrata del Museo Nazionale di Napoli; approvata dal Ministero della Pubblica Istruzione. Compilata da D. Bassi, E. Gábrici, L. Mariani, O. Maruchhi, G. Patroni, G. de Petra, A. Sogliano; per cura di A. Ruesch. (...) Naples: Richter & Co.; Munich: Buchholz, 1908. 8vo. Pp. 500. 129 illustrations in the text. Lire 25. (shrink)

A la secció 25 de la dissertació tercera de La genealogia de la moral, en el context de la recerca de «l’antagonista natural de l’ideal ascètic», es descriu l’antagonisme «Plató contra Homer» com «l’antagonisme autèntic i total». Aquest article emmarca aquest antagonisme en el conjunt de l’obra nietzscheana i, després d’analitzar com es planteja en la República de Plató, fa algunes remarques sobre el paper que interpreta en el pensament de l’últim Nietzsche. El seu propòsit és argumentar que la presa (...) en consideració de la interpretació i l’ús que Nietzsche fa de l’antagonisme «Plató contra Homer» permet obtenir una perspectiva hermenèutica des de la qual es poden contemplar aspectes habitualment desatesos de l’antagonisme decisiu, i no menys total, que té com a camp de batalla les últimes obres nietzscheanes: el «combat contra Plató» del mateix Nietzsche, que coincideix amb el seu combat per l’abandonament de la metafísica i l’autosupressió de la moral. (shrink)

Merleau-Ponty et Deleuze demandent « Qu’est-ce que la philosophie? »La naïveté de la pensée et l’innocence de la questionLa philosophie doit reconnaître que son obligation pressante à l’égard de « l’histoire souterraine du problème du monde » implique qu’elle affronte les conditions de sa propre détermination. En d’autres termes, l’historicité de la philosophie est l’histoire du « monde » en tant qu’il devient problématique. Mais ce devenir problématique « n’appartient pas à l’histoire ». Dans la pensée de Merleau-Ponty comme dans (...) celle de Deleuze, est à l’oeuvre une historicité qui refl ète la genèse du problème du « monde » en tant que l’être problématique de l’ontogenèse. Je soutiendrai que Merleau-Ponty et Deleuze cristallisent la thématique qui est déjà en germe chez Fink : le problème du monde contraint la pensée à se confronter à sa pratique. Toute philosophie se trouve comme nue face à sa propre naïveté en cherchant un rapprochement avec le monde. Dans le retour vers le monde, le philosophe est contraint de mettre sa pensée en rapport avec la naïveté qui la nourrit. Mais inversement, le philosophe doit admettre le rôle intrinsèque joué par la naïveté dans la pensée elle-même, dans sa pratique philosophique propre. Ce faisant, le statut philosophique de la naïveté se trouve confirmé. Le problème du monde est dès lors le problème philosophique de la construction d’un plan pour orienter notre pensée sur larelation entre la connaissance et l’être. Par là, on a identifi é le parallélisme épistémicoontologique structurant la question « Qu’est-ce que la philosophie? », que posent et à laquelle répondent nos deux philosophes. C’est pourquoi la présente étude soutient que c’est par la répétition philosophique du chemin par lequel le « monde » prend le statut d’un problème ontologique qu’un seuil épistémologique se trouve exposé. Le monde requiert du philosophe qu’il retrouve la naïveté intrinsèque à l’engendrement du penser, qu’il apprécie le monde en tant que problème philosophique, concept opérationnel et acte authentiquement créatif. Nous devons donc redécouvrir ce qui est importait tant à Merleau-Ponty et à Deleuze : l’expressionnisme philosophique. Ainsi, reposer la question « Qu’est-ce que la philosophie? » constitue une répétition afi n de penser le problème du monde. Le défiposé par la naïveté contraint le philosophe à admettre lebesoin de réconcilier l’impuissance inhérente à la naïveté avec l’exigence insistante de surmonter cette impuissance d’une manière ou d’une autre et de rendre la pensée possible. Bref, ce texte cherche à dramatiser la manière dont les deux philosophes, chacun différemment, posent la question « Qu’est-ce que la philosophie? » comme une propédeutique à l’ontologisation de la pensée. C’est pourquoi je montrerai que ce qui motive leur insistance à revenir à cette question est le besoin de comprendre leur propre pratique en tant qu’expression d’une sorte d’intuition philosophique – une pure naïveté de la pensée, une stimulation de la créativité – et, ainsi, de saisir l’être du devenir libéré de toute prétention à représenter, communiquer, fi xer l’ontogenèse. Inversement, il faut reconnaître qu’une telle transformation du motif transcendantal de la philosophie requiert de la pratique philosophique qu’elle se place aux marges de ce qui est considéré comme « savoir ».Merleau-Ponty e Deleuze chiedono “Che cos’è la fi losofia?”L’ingenuità del pensiero e l’innocenza della domandaLa filosofia non può non ammettere che il suo insistente riferimento alla “storia sotterranea del problema del mondo” deve portarla ad affrontare le condizionedella sua propria determinazione. In altre parole, la storicità [Geschichte] che guida la filosofia è la storia del “mondo” in quanto esso diviene problematico. Ma questo problematico “‘divenire’ non appartiene alla storia” [Historie]. Implicita nel pensiero di Merleau-Ponty e di Deleuze è la scoperta di una storicità che rifl ette la genesi del problema del “mondo” come il problematico essere dell’ontogenesi. In questo modo, vorrei sostenere che Merleau-Ponty e Deleuze cristallizzano il germe tematico inizialmente formulato da Fink: il problema del mondo forza il pensiero ad affrontare il suo esercizio. Ogni filosofia rimane nuda di fronte alla propria ingenuità quando cerca una riconciliazione col mondo. Ritornando al mondo, un filosofo si ritrova obbligato a mettere il pensiero alla prova di quella stessa ingenuità che lo nutre.Ma, inversamente, il filosofo deve confessare il ruolo giocato dall’ingenuità nel pensiero stesso, nella sua pratica filosofica. Così facendo, lo status filosoficodell’ingenuità resta confermato. Il problema del mondo è il problema filosofico della costruzione di un piano utile a orientare il nostro modo di pensare la relazione fra conoscenza e essere. Con ciò abbiamo identifi cato il parallelismo ontologicoepistemologico che struttura la domanda “Che cos’è la filosofia?”, così com’è posta e affrontata da Merleau-Ponty e Deleuze. Questo saggio, perciò, sostiene che è attraverso la ripetizione da parte del fi losofo del percorso mediante cui il mondo assume lo statuto di un problema ontologico che una soglia epistemologica viene dischiusa. Il mondo esige che il fi losofo trovi questa ingenuità intrinseca per generare il pensare nel pensiero, per considerare il mondo in quanto problema filosofico, in quanto concetto operativo e in quanto atto veramente creativo. Si potrebbe affermare che qui si scopre ciò che è importante per Merleau-Ponty e Deleuze: una forma di espressionismo filosofico. Pertanto, la riproposizione della domanda “Che cosa è la filosofia?” è una riproposizione, per il pensiero, del problema del mondo. La sfida dell’ingenuità costringeil filosofo a riconciliare l’impotenza relativa all’ingenuità con l’insistente esigenza di sormontare quell’impotenza, rendendo possibile, così, il pensiero stesso. In breve, questo saggio vorrebbe ‘drammatizzare’ il modo in cui entrambi i filosofi, in maniere distinte e divergenti, pongono la domanda “Che cosa è la filosofia?”, avviando in tal modo una sorta di propedeutica all’ontologizzazione del pensiero. Vorrei argomentare, dunque, che ciò che motiva la loro insistenza nel tornare sulla questione “Che cos’è la fi losofi a?” è il bisogno, per Merleau-Ponty e Deleuze, di comprendere il loro esercizio come espressione di una sorta di intuizione filosofica, una pura ingenuità di pensiero, uno stimolo alla creatività e, di conseguenza, una maniera per cogliere dell’essere del divenire libero da ogni pretesa di rappresentare, comunicare o arrestare l’ontogenesi. Per converso, riconosciamo immediatamente che una tale trasformazione della sua forza trascendentale richiede che la filosofia e il suo esercizio circoscrivano il proprio luogo ai margini di ciò che la filosofia considera propriamente come “conoscenza”. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v52-gamper2.

Pour Merleau-Ponty et Nancy, le sujet et son monde co-naissent ensemble dans le mouvement paradoxal du sentir. Dans cette perspective, le sentir serait alors un point de départ privilégié afin de déconstruire les théories classiques de la subjectivité et pour construire une nouvelle compréhension décentrée du sujet. Même si ces deux philosophes divergent sur la question du sujet, il est possible de les rapprocher sur la question du sentir et en particulier à propos de l’expérience de l’écoute. De cette façon, (...) nous ferons ressortir un ton radical chez le premier Merleau-Ponty et un timbre (ou une tonalité) phénoménologique chez Nancy. Pour ce faire, nous démontrons que l’écoute révèle la subjectivité comme activité de « coexistence » (et non pas de « coïncidence »), comme « co-naissance » (et non pas connaissance), et comme « trajectoire » (et non pas présence statique). En d’autres termes, c’est par la voie de l’écoute qu’on retrouve une théorie radicale de la subjectivité déjà présente dans la Phénoménologie de la perception, ainsi qu’une tonalité phénoménologique chez Nancy. For Merleau-Ponty and for Nancy, the subject and his or her world are born together (co-naissent) in the paradoxical movement of sensing. From this perspective, sensing is thus a privileged point of departure for the deconstruction of classical theories of subjectivity and for the construction of a new notion of a decentered subjectivity. Even though it may appear that these two thinkers diverge precisely with regard to the definition of the subject to be theorized, by bringing them together on the topic of sensing (and “listening” in particular), we are able to bring out a radical tone in Merleau-Ponty’s early work as well as a phenomenological timbre in Nancy’s thought. In this paper I demonstrate that listening reveals how subjectivity is an activity of “co-existence” rather than “co-incidence,” of “co-birth” (co-naissance) rather than “knowledge” (connaissance), and is a trajectory rather than a static presence. In other words, by listening to listening we rediscover a radical theory of subjectivity already at work in Phenomenology of Perception and a phenomenological tonality in the work of Nancy. Per Merleau-Ponty e Nancy, il soggetto e il suo mondo co-nascono nel movimento paradossale del sentire. In questa prospettiva, il sentire sarebbe allora un punto di partenza privilegiato per decostruire le teorie classiche della soggettività e costruire una nuova comprensione decentrata del soggetto. Anche se i due filosofi divergono sulla questione del soggetto, è possibile avvicinarli circa la questione del sentire e in particolare a proposito dell’esperienza dell’ascolto. In questo modo, cercheremo di far emergere un tono radicale nel primo Merleau-Ponty e un timbro (o una tonalità) fenomenologica in Nancy. Per farlo, mostreremo come l’ascolto riveli la soggettività come attività di “coesistenza” (e non di “coincidenza”), come “co-nascenza” (e non conoscenza), e come “traiettoria” (e non presenza statica). In altri termini, è attraverso l’ascolto che ritroviamo una teoria radicale della soggettività già presente in Fenomenologia della percezione, così come una tonalità fenomenologica in Nancy. (shrink)

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, i (...) si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

ResumoO texto aqui apresentado pretende dar uma pequena contribuição à discussão sobre a relação entre lógicae ontologia na filosofia kantiana. Seu objetivo é mostrar como Kant segue a lógica dos wolffianos, mantendosua abordagem geral, não sem introduzir algumas mudanças importantes. Ao contrário dos filósofosdogmáticos, Kant, como se sabe, enfatiza a neutralidade ontológica e epistemológica da lógica geral, diferenciando-a da lógica transcendental, que apresenta as condições universais necessárias apenas com basenas quais se pode falar de conhecimento objetivo. Leibniz, Wolff e seus (...) seguidores teriam negligenciadoessa distinção e dado à lógica geral um significado ontológico e heurístico, que absolutamente não lhepertence. Este artigo examina até que ponto essa versão da lógica dogmática, tão bem construída por Kante geralmente aceita pelos estudiosos, é confiável; tenta também mostrar que Kant flerta aqui e ali comasserções ontológicas e, ao fazê-lo, sua lógica também funciona como uma heurística. Os juízos categóricoe hipotético, bem como seus respectivos silogismos, serão aqui examinados em sua relação recíproca comocasos emblemáticos desse uso menos neutro da lógica formal por Kant. Além disso, espera-se que esteexame revele alguns dos procedimentos metódicos seguidos pelo filósofo em sua investigação conceitual,modo de proceder que, embora respeitando estritamente as regras lógicas estabelecidas, introduz modulaçõesdentro dessas mesmas regras, para enfrentar os desafios do pensamento crítico.Palavras-chave: Kant, lógica, ontologiaAbstractThe text presented here intends to make a small contribution to the discussion on the relationship betweenlogic and ontology in Kantian philosophy. Its purpose is to show how Kant follows the logic of theWolffians, maintaining their general approach, not without introducing some important changes. Unlikedogmatic philosophers, Kant, as is well known, lays stress on the ontological and epistemological neutralityof general logic, differentiating it from transcendental logic, which presents the necessary universal conditionsonly on the basis of which one can speak of objective knowledge. Leibniz, Wolff and his followerswould have neglected this distinction and given general logic an ontological and heuristic meaning, whichabsolutely does not belong to it. This article examines to what extent this version of dogmatic logic, so wellconstructed by Kant and generally accepted by the scholars, is reliable; it also tries to show that Kant flirtshere and there with ontological assertions and, in doing so, his logic also functions as a heuristic. The categoricaland the hypothetical judgments, as well as their respective syllogisms, will be examined here in theirreciprocal relationship as emblematic cases of this less neutral use of formal logic by Kant. Furthermore, thisexamination will hopefully reveal some of the methodical procedures followed by the philosopher in hisconceptual investigation, a way of proceeding that, although strictly respecting the established logical rules,introduces modulations within these same rules, to face the challenges of the critical thought. (shrink)

Nel 2004, in occasione del secondo bicentenario della morte di Kant, i cartesiani tornarono nelle fila dell'interpretazione che Ferdinand Alquié aveva opposto a quella di Alexis Philolenko. È possibile indagare su “Descartes est en Kant” per il fatto che il filosofo di Konisberg, come Cartesio prima di lui, poneva l'essere al di là della conoscenza. Certamente il percorso seguito fu un altro: Kant lo fece ponendo la condizione dei limiti della conoscenza; Cartesio affermando il carattere incomprensibile dell'infinito. Inutile, tuttavia, cercare (...) citazioni da Cartesio in Kant Werke, ed è impossibile risalire a tesi o concetti di scrittura cartesiana che possano essere identificati come tali. Così, i cartesiani, nel 2004, cercavano ciò che c'è in “Descartes est en Kant” al di là del confronto tra dottrine isolate, poiché i testi non consentono di stabilire affiliazioni dirette (come volevano i neokantiani): l'affiliazione di Cartesio a Kant trova nella co-appartenenza dei due filosofi allo stesso orizzonte di problemi. Sulla scia di Alquié, l'obiettivo dei cartesiani era »finalement, de reconnaître dans quelle mesure Kant renouvelle le moment cartésien, en sorte que, lorsque Kant pense, Descartes s'avance encore, caché. Caché en Kant, agissant encore sous la figure de Kant». (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-emad.

The concepts of Fundierung (“foundation” or “founding”) and Stiftung (“institution” or “instituting”) play a prominent role in the work of Edmund Husserl, who employs Fundierung to describe relations of essential necessity in “static” analyses of intentional consciousness, and Stiftung to describe movements of sedimentation and reactivation in “genetic” analyses of the co-advent of consciousness and the world. Martin Heidegger, meanwhile, employs the notion of Stiften (“establishing”) in his ontological questioning of the disclosure of the truth of beings. It is, therefore, (...) surprising that scholars tend to assume, if not explicitly assert, that Merleau-Ponty treats Fundierung and Stiftung as synonyms. I argue, on the contrary, that Fundierung and Stiftung take on increasingly divergent functions over the course of Merleau-Ponty’s writings, with Stiftung ultimately giving voice to the “ontological operations” of individuation through intertwining whereby sensible and sentient beings, qua flesh, give birth to sense. In particular, I take seriously Merleau-Ponty’s account of Stiftung – from Institution and Passivity onward – as a “double relation of Fundierung”; given that Fundierung is already a “double relation” between the founding and the founded term, Stiftung must be conceived as a “fourfold” relation, wherein each term is simultaneously founding and founded, relative to the other. This fourfold structure articulates the relation of “simultaneity” or “existential eternity” between beings and sense in their advent. By tracing the development of the concept of Stiftung in Merleau-Ponty’s work, I attempt to show that interpreting his thinking of la chair as an “ontology of institution” – in the sense of an articulation of the movement of existence as relations of Stiftung – highlights the originality of his ontologization of Husserlian phenomenology, and thereby his status as a “foundational” thinker in his own right, rather than a merely regional thinker of embodiment.Les concepts de Fundierung (fondation) et de Stiftung (institution) jouent un rôle central dans l’oeuvre d’Edmund Husserl, qui emploie Fundierung pour décrire des relations de nécessité essentielle dans les analyses « statiques » de la conscience intentionnelle, et Stiftung pour décrire les mouvements de sédimentation et de réactivation dans les analyses « génétiques » de l’avènement concomitant de la conscience et du monde. Martin Heidegger, de son côté, emploie la notion de Stiften (instituer, établir) dans son questionnement ontologique du dévoilement de la vérité de l’être. C’est pourquoi il est surprenant que les commentateurs tendent à supposer, sinon à affirmer, que Merleau-Ponty traite Fundierung et Stiftung comme des synonymes. Je soutiens au contraire que ces deux notions exercent des fonctions de plus en plus divergentes dans ses écrits, où la Stiftung exprime au fond les « opérations ontologiques » de l’individuation à travers l’entrelacement par lequel les êtres sensibles et sentants (en tant que chair) donnent naissance au sens. En particulier, je prends au sérieux la conception merleau-pontienne de la Stiftung – à partir des cours sur L’Institution et la passivité – comme « une double relation de Fundierung » ; étant donné que la Fundierung est déjà une « double relation » entre le terme fondant et le terme fondé, la Stiftung doit être conçue comme une relation « quadripartite » dans laquelle chaque terme est simultanément fondant et fondé, relatif à l’autre. Cette structure quadripartite articule la relation de « simultanéité » ou d’« éternité existentielle » entre les étants et le sens dans leur avènement. En retraçant le développement du concept de Stiftung dans les travaux de Merleau-Ponty, je tente de montrer que l’interprétation de sa pensée de la chair comme une « ontologie de l’institution » – au sens d’une articulation du mouvement de l’existence comme relations de Stiftung – souligne l’originalité de son ontologisation de la phénoménologie husserlienne, et par là son statut comme penseur « fondationnel » de plein droit, plutôt qu’un penseur simplement régional de l’incarnation.I concetti di Fundierung (fondazione) e di Stiftung (istituzione) ricoprono un ruolo centrale nell’opera di Edmund Husserl, che si serve del termine Fundierung per descrivere le relazioni di necessità nelle analisi “statiche” della coscienza intenzionale, e di Stiftung per descrivere i movimenti di sedimentazione e di riattivazione nelle analisi “genetiche” del co-avvento di coscienza e mondo. Inoltre, Martin Heidegger usa il termine Stiften (istituire, stabilire) nella sua interrogazione ontologica dello svelamento della verità dell’essere. Per questo, risulta sorprendente che i commentatori di Merleau-Ponty tendano a supporre, se non ad affermare, che il filosofo tratti Fundierung e Stiftung come dei sinonimi. Ritengo al contrario che queste due nozioni rivestano funzioni progressivamente divergenti nei suoi scritti, dal momento che la Stiftung viene ad esprimere le “operazioni ontologiche” dell’individuazione attraverso l’intreccio per cui gli esseri sensibili e senzienti (in quanto carne) permettono la nascita del senso. In particolare, prendo in considerazione la concezione merleau-pontiana della Stiftung – a partire dai corsi sull’istituzione e la passività – come una “doppia relazione di Fundierung”. Nella misura in cui la Fundierung è già una “doppia relazione” tra termine fondante e termine fondato, la Stiftung deve essere pensata come una relazione “quadripartita” in cui ogni termine è simultaneamente fondante e fondato, relativamente all’altro. Questa struttura quadripartita articola la relazione di “simultaneità” o d’“eternità esistenziale” tra gli enti e il senso nel loro avvenimento. Ritracciando lo sviluppo del concetto di Stiftung nei testi di Merleau-Ponty, tento dunque di mostrare come un’interpretazione della sua filosofia della carne come “ontologia dell’istituzione” – nel senso di un’articolazione del movimento dell’esistenza come relazione di Stiftung – metta in luce l’originalità della sua ontologizzazione della fenomenologia husserliana. Ne emerge dunque a pieno titolo un pensatore “fondazionale”, piuttosto che un pensatore semplicemente regionale dell’incarnazione. (shrink)

Merleau-Ponty characterizes the poetic or literary use of language as bringing forth of sense as if it is a being that is an interlocutor with its readers. Sense will be explored as interwoven with a deeper imagination that works within the temporality of institution to become more fully manifest. Throughout the essay will be seen the overlap with Claudel’s ontology as expressed in L’Art poetique and Claudel’s approach to language. Why Merleau-Ponty’s articulation of embodiment and perception must culminate (...) in the poetic expression of the flesh ontology will be seen in: 1) how the phenomenology of sense leads to the flesh ontology as closely tied to the literary dimension of language, 2) that the analysis of sense leads to the vital importance of the physiognomic or vertical imagination as opening the latent depths of perception by its expression within poetic language, and also tracing the link between metaphor and the flesh ontology, and that 3) the expression of the latent sense of perception as the interplay of lateral relations as access to Being is the reversibility of the flesh, also articulated by Claudel as co-naissance, and calls for an “interrogative knowing,” a “question-savior.” The articulation of the texture of Being is an overlapping endeavor with Claudel as the poetic articulation of a stream of sense below our reflective life.Merleau-Ponty caractérise l’usage poétique ou littéraire du langage, en tant que producteur de sens, comme s’il s’agissait d’un être qui est un interlocuteur pour ses lecteurs. Le sens sera exploré comme entrelacé à une imagination plus profonde qui opère dans la temporalité de l’institution pour devenir pleinement manifeste. Dans cet article nous étudierons l’empiètement avec l’ontologie de Claudel telle qu’elle est exprimée dans l’Art poétique et avec l’approche de Claudel au langage. Les raisons pour lesquelles l’articulation merleau-pontienne de l’incorporation et de la perception doit aboutir à l’expression poétique de l’ontologie de la chair seront alors recherchées : 1) dans la manière dont la phénoménologie du sens conduit à une ontologie de la chair si étroitement liée à la dimension littéraire du langage ; 2) dans le fait que l’analyse du sens conduit à l’importance vitale d’une imagination physionomique ou verticale qui ouvrirait les profondeurs latentes de la perception par son expression dans le langage poétique, et aussi en traçant le lien entre la métaphore et l’ontologie de la chair, et 3) dans le fait que l’expression du sens latent de la perception, tout comme l’interaction des relations latérales et comme l’accès à l’Être, consiste dans la réversibilité de la chair, aussi décrite par Claudel comme co-naissance, et qui invite à une « connaissance interrogative », à une « question-savoir ». Ainsi, la tentative d’articuler la texture de l’Être s’entrecroise avec les réflexions de Claudel, comme l’articulation poétique d’un flux de sens au-dessous de nos vies réflexives.Merleau-Ponty caratterizza la poetica o l’uso letterario del linguaggio come portatore di senso, come se si trattasse di un essere che interloquisce con i suoi lettori. Il senso verrà esplorato come intrecciato con un’immaginazione più profonda che opera nella temporalità dell’istituzione per diventare pienamente manifesta. In questo articolo si esaminerà la sovrapposizione tra l’ontologia di Claudel, espressa nell’Arte poetica, e il suo approccio al linguaggio. Al fine di evidenziare i motivi che portano l’articolazione merleau-pontiana dell’essere incarnato e della percezione a culminare nell’espressione poetica dell’ontologia della carne si vedrà: 1) come la fenomenologia del senso conduca all’ontologia della carne in quanto strettamente legata alla dimensione letteraria del linguaggio ; 2) che le analisi del senso conducono all’importanza vitale della fisiognomica o dell’immaginazione verticale in quanto schiudenti le profondità nascoste della percezione, attraverso la sua espressione all’interno del linguaggio poetico e rintracciando, altresì, il legame tra la metafora e l’ontologia della carne; 3) che l’espressione del senso latente della percezione, sia come intreccio di relazioni laterali sia come accesso all’Essere, è la reversibilità della carne, che Claudel articola attraverso la nozione di co-naissance, ed esige un “sapere interrogativo”, un “sapere domandante”. Così il tentativo di articolare la trama dell’Essere si sovrappone all’articolazione poetica in Claudel di un flusso di senso che sottende la nostra vita riflessiva. (shrink)

In this essay I argue that in some sense legal philosophy, at least as the term is now understood among analytic jurisprudents in the Anglophone world, is to a large extent a creation of H. L. A. Hart’s work. It is with him that the search for the concept or the nature of law was one established as an independent object of inquiry, that consciously tried to avoid moral or political questions. In framing the province of jurisprudence in this (...) way Hart not only departed from the work of Thomas Hobbes and Jeremy Bentham, whose political commitments are clear, but also from the seemingly much closer enterprise of John Austin. After demonstrating this difference between Austin’s enterprise and Hart’s, I criticize the direction legal philosophy has taken following Hart’s lead.Resumen:En este ensayo se plantea la idea de que en cierto modo la filosofía del derecho —al menos en la forma en que es entendida entre los filósofos analíticos del mundo angloparlante— es en gran medida una invención de H. L. A. Hart. Con la obra de Hart, en efecto, la búsqueda del concepto o naturaleza del derecho, se ha consolidado como un objeto de investigación independiente, que conscientemente pretende deslindarse de las cuestiones políticas o morales. Al definir el campo de estudio de la filosofía del derecho en este sentido, Hart no sólo se aparta del trabajo de Thomas Hobbes y de Jeremy Bentham, cuyos compromisos políticos son evidentes, sino también del proyecto aparentemente más cercano de John Austin. Después de señalar la diferencia entre los proyectos de Austin y de Hart, el autor pone en cuestión la dirección que ha tomado la filosofía del derecho al ser encabezada por Hart. (shrink)

La Economía del Bien Común (EBC) representa un modelo que, sin llegar a poner en cuestión la libertad de mercado, propone una visión más humana de la economía a través del bien común y la cooperación. Se trata de un modelo global e integral que se está desarrollando especialmente en el campo de la microeconomía. El objetivo de este trabajo es, una vez identificadas las características básicas del modelo del EBC, justificar sus fundamentos teóricos desde el punto de vista organizativo, (...) en particular, desde la teoría de los stakeholders. El Balance del Bien Común, como herramienta que sirve para implementar el modelo de la EBC, utilitza una matriz de doble entrada, que sirve para medir la aportación de las empresas en la consecución de los principios de los derechos humanos a través de su relación con los stakeholders.The Economy of the Common Good ecb represents a model that, without questioning market freedom, proposes a more humane vision of the economy, through the common good and cooperation. It is a global and comprehensive model that is being developed above all in the field of microeconomics. The objective of the work is, after identifying the basic characteristics of the ecb model, to justify its theoretical foundations from the organizational point of view, in particular, from Stakeholders’ Theory. The Balance of the Common Good, as a tool that serves to implement the ecb model, uses a double entry matrix, which serves to measure the contribution of companies to the achievement of human rights principles through their relationship with the stakeholders. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v40-villagrasa.

Resumen. La propuesta de estudio, que se desarrollará durante el 2012, pretende llegar a la sociedadcon un aporte sobre: valores, habilidades gerenciales y responsabilidad social, que evidencian poseerlos estudiantes de últimos niveles de las carreras de Administración y Contabilidad de lasUniversidades de Quito categoría A. Se contribuirá a orientar en el cumplimiento de los fines yobjetivos nacionales expuestos en la Ley de Educación Ecuatoriana. Demanda de las universidades lapreparación de profesionales bajo una visión humanista, líderes críticos, con alto sentido depertenencia, (...) que sintoniza con la misión y visión de estas instituciones. El estudio responde a unainvestigación aplicada de carácter inductivo-deductivo que utiliza la encuesta como instrumento demedición. El marco teórico se basa en habilidades gerenciales de los estudiantes, futuroslíderes/gerentes que tomarán decisiones en el futuro inmediato, siempre con la visión de que laexcelencia no es solo conocimiento sino la persona con sus valores éticos. La propuesta base paralas habilidades gerenciales es la del sicólogo americano Edgar Schein bajo el abrigo de unaformación humanística Ignaciana, para el respeto propio, del entorno y el mundo. Los resultadosserán una referencia para la construcción de un modelo sobre formación integral de estudiantesuniversitarios desde la visión de la persona en comunidad.Palabras claves. Desarrollo integral, habilidades gerenciales, valores éticos, responsabilidad social.. The objective of the study, which will be developed during 2012, is to reach the societywith a contribution of: values, management skills and social responsibility, that Administration andAccounting senior students of A Class Universities in Quito show. The study will guide in thefulfillment of national objectives stated in the Ecuadorian Education Law. The Universities areexpected to prepare professionals under a humanist approach, critical leaders, with a high sense ofownership that tune with the mission and vision of these institutions. The study is the response to aninductive-deductive applied research that uses the survey as a measure instrument. The theoreticalframework is based on student’s management skills, which will become leaders/managers that willbe decision makers in the near future, always with the vision that excellence is not only about theknowledge but also about ethical values. The base of the proposal for management skills is the one ofthe American Psychologist Edgar Schein, based on Ignatius humanistic education, for self,environment and world respect. The results will be the reference to build a model on student’scomprehensive education from the vision of a person in the community.Keywords. Comprehensive education, management skills, ethical values, social responsibility. (shrink)

Trying to recapture the sense of human condition, Marcel and Levinas propose two ways which are apparently similar but different in ground. Marcel interprets intersubjectivity as a getting together that transcends the objectifying representation, while remaining at the ontological domain, as a co-esse. Levinas proposes an intersubjectivity that lies outside the limits of being, replacing the ontology with an ethics that acts as the new source of sense.

El propósito del presente estudio es clarificar el modo en el que los últimos desarrollos de la fenomenología de Merleau-Ponty tratan de abordar el problema de la escisión entre conciencia y objetividad que aún se hallaba presente en las primeras obras de este pensador francés. A este respecto, la noción de "carne del mundo" desempeña un papel decisivo, dado que en torno a ella Merleau-Ponty construye -en su obra póstuma e inconclusa Lo visible y lo invisible- una teoría narcisista de (...) la percepción que puede interpretarse a la vez como una ontología especular en la cual el Ser, "la carne de las cosas", se capta a sí mismo a través de la percepción humana del mundo. Se trataría, pues, de una ontología de la reconciliación entre lo objetivo y lo subjetivo. The aim of the present study is to clarify the way in which the last developments of Merleau-Pontys phenomenology try to approach the problem of the split between conscience and objectivity that had remained unsolved in the French thinker's first works. In this discussion the notion of "flesh of the world" plays a decisive role since Merleau-Ponty builds around it -in his posthumous and unfinished work Le Visible et l'invisible- a narcissistic theory of perception that can be interpreted at the same time as a specular ontology in which Being, "the flesh of things", grasps itself through the human perception of the world -which makes it an ontology of reconciliation between the objective and the subjective. (shrink)

No tenim temps per a res. La família, els amics, l’esport o altres dèries sempre queden en un segon pla. També el cultiu del pensament, que suposadament és una de les coses que identifica més i millor la nostra espècie, resta a l’espera. La pressa ens aclapara. En aquest context precipitat necessitem temps per descobrir el temps. Un oasi de pensament que comencem a explorar gràcies a parar atenció aquí i allà: ressenyem les observacions resultants, plantegem sengles qüestions estimulants i (...) esmolem el senderi amb l’exercici compartit d’enraonar, altrament conegut com a diàleg. No en va Ramon Llull augurava taxatiu que: “Pensar per un mateix és l’únic projecte a la vida”. (shrink)

Mauro Carbone’s The Flesh of Imagesexplores the status of images as the precession of the invisible and the visible in Merleau-Ponty’s notion of “sensible ideas” ideas, but is at the same time a concise, original, and illuminating exploration of Merleau-Ponty’s sense of the flesh and his later philosophy, as well as speculating on an important historical shift in the sense of Being. Carbone articulates the flesh as the traversal, by Visibility, of the seer as Being, where the invisible (...) is shown forth indirectly by the visible and is ultimately the activity of visible Being that manifests a sort of desire to see itself through enveloping the visible beings that are seers. Carbone utilizes the notion of “voyance” as a seeing further into what had not been present before as the opening of a latency that is carried forth as the invisible’s pregnancy within the visible that ultimately brings into undecidability the primacy of perception and that of imagination,as well as being a retrograde movement within time that allows access to a mythical time and renders a differing, an immemorial time that has never been—the time in which Proust’s and Merleau-Ponty’s “sensible ideas” live. Carbone details Merleau-Ponty’s“ontological rehabilitation of the surface” in which the surface like the film screen is no longer a veil as constituting an obstacle, but rather is the surface of manifestation of Being, expressing the modern mutation in the relation to Being.Dans The Flesh of Images, Mauro Carbone explore le statut des images en tant que précession du visible et de l’invisible à partir de la notion d’« idées sensibles », mais il offre en même temps une étude à la fois synthétique, originale et éclairante du sens de la chair et de la pensée du dernier Merleau-Ponty, ainsi qu’une réflexion théorique sur un tournant historique fondamental dans le sens de l’Être. Carbone articule une pensée de la chair comme ce qui est transversal – par la Visibilité – au voyant en tant qu’Être, où l’invisible se donne à voir de manière indirecte à même le visible et est ultimement l’activité de l’Être visible qui vient manifester une sorte de désir de se voir par le fait même d’envelopper les êtres visibles qui sont voyants. Carbone se sert ainsi de la notion de « voyance » en tant que voir plus ou plus loin ce qui ne s’est pas encore présentifié comme l’ouverture d’une latence qui est portée en tant que prégnance invisible au sein du visible, ce qui fait que le primat entre perception et imaginaire devient indécidable, se construisant comme un mouvement temporel rétrograde, qui donne accès à un temps mythique et réalise un temps différé et immémorial qui n’a jamais été présent – le temps des idées sensibles de Proust et de Merleau-Ponty. Carbone expose la « réhabilitation ontologique de la surface » opérée par Merleau-Ponty en ce que la surface de l’écran cinématographique ne fonctionne plus comme un voile, c’est-à-dire ne constitue plus un obstacle, mais est plutôt la surface sur laquelle l’Être se manifeste, en exprimant la mutation contemporaine de notre relation à l’Être. The Flesh of Images di Mauro Carbone esplora lo statuto delle immagini come precessione di visibile e invisibile, secondo la nozione merleau-pontiana di “idee sensibili”, ma allo stesso tempo costituisce un’indagine concisa, originale e illuminante del concetto di carne e del pensiero dell’ultimo Merleau-Ponty. Il volume riflette inoltre su un importante slittamento storico nella concezione dell’Essere. Carbone articola il concetto di carne come ciò che è trasversale, attraverso la Visibilità, al vedente in quanto Essere, in cui l’invisibile appare indirettamente attraverso il visibile e in cui, in ultima analisi, è l’attività dell’Essere visibile che manifesta una sorta di desiderio di vedere se stesso rivestendo quegli esseri visibili che sono i vedenti. Carbone impiega la nozione di “voyance” per indicare un vedere oltre che coglie ciò che non si è ancora reso presente. Si tratta dell’apertura di una latenza che emerge come pregnanza dell’invisibile all’interno del visibile. Tale dinamica conduce a un’indecidibilità del primato della percezione e dell’immaginazione, costituendo al contempo un movimento temporale retrogrado che permette di accedere a un tempo mitico e che realizza un tempo differito e immemoriale che non è mai stato presente – il tempo delle “idee sensibili” di Proust e di Merleau-Ponty. Carbone espone la “riabilitazione ontologica della superficie” condotta da Merleau-Ponty, secondo cui la superficie dello schermo cinematografico non è più un velo che ostacola, ma piuttosto una superficie su cui l’Essere si manifesta, che esprime la trasformazione contemporanea della nostra relazione all’Essere. (shrink)

In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

La Collection Les Alchimistes Grecs della CUF si arricchisce d'un altro volume con un'opera del tutto nuova rispetto ai due volumi già pubblicati, l'Anonyme de Zuretti: il testo, che prende il nome da C. O. Zuretti, il quale ne curò nel 1930 l'editio princeps nel VII volume del Catalogue des manuscrits alchimistes grecs, è «un traité pratique, complet et systematique, rédigé à l'époque médiévale par un Grec d'Italie du Sud. Celui-ci se base sur de nombreuses sources latines et arabo-latines, sans (...) renier pour autant la tradition grecque, et il écrit dans une langue déroutante … respectée au maximum» (p. VII). Come scrive l'Editrice nell'Avant-propos, questa sintesi delle conoscenze alchemiche mediterranee degli inizi del 1300 è il più lungo dei testi alchemici greci e presenta diversi motivi di interesse: • è il testimone del sincretismo culturale che fioriva nel regno di Napoli in epoca angioina; • è un documento interessante per lo studio della lingua greca medievale della Calabria; • permette di affrontare problemi filologici legati al fenomeno della traduzione. (shrink)

Els gitanos són una minoria present fa sis segles a Europa. Avui vindiquen el seu lloc en la construcció d’una Europa plural, respectuosa amb les seves minories i sense discriminacions per raó d’ètnia i origen. En la construcció de l’Europa del segle xxi s’ha de comptar amb ells. Tenen una cultura discernible, versàtil, adaptatícia, resistent i resilient. Són una cultura heterogènia, amb una identitat ètnica compartida i difusa. Avui les institucions la reconeixen però, sovint, socialment i política, és qüestionada (...) o rebutjada. La superació dels conflictes culturals existents, només serà possible amb el diàleg intercultural, l’exercici del respecte mutu i una gran paciència històrica.The Roma are a minority present for six centuries in Europe. Today we claim its place in building a pluralistic Europe, respectful of its minorities, without discrimination on grounds of ethnicity and origin. In the construction of the XXI century Europe has to have them. They have a discernible culture, versatile, adaptable and resilient. They are a diverse culture with a shared ethnic identity and diffuse. Today the institutions recognized it but, often, socially and politically, is questioned or denied. Overcome existing cultural conflict is only possible to intercultural dialogue, mutual exercise and great historical patience. (shrink)

Resumen: El siguiente artículo parte reconociendo el carácter protector de la téchne y sus momentos constitutivos. De acuerdo a esta determinación es posible advertir el límite de la téchne a partir de la cuestión socrática de la virtud. La virtud, en la medida que no es un asunto análogo a los objetos de la téchne, precisa de un especial acceso. Desde la constatación del diálogo como el único modo de conocer la virtud, se pone de relieve su sentido comunitario y (...) el carácter del examen socrático. En el diálogo socrático se anuncia, así, que la virtud no es nunca algo técnicamente clausurado ni epistémicamente conceptualizado, sino el mayor bien humano que se cumple en su aproximación a través del examen conjunto de la propia vida.: This article starts by recognizing the protective nature of téchne and its development. It is thereby possible to understand the limits of téchne based on the Socratic question of virtue. Virtue, insofar as it is not a matter analogous to the objects of téchne, requires a special access. The communitarian sense and the character of the Socratic inquiry are made plain, given dialogue as the only way of knowing virtue. Socratic dialogue discloses that virtue is never technically closed or epistemically conceptualized, but that this greatest human good is fulfilled through the joint examination of life itself. (shrink)

The contribution aims to investigate the influence of Max Scheler’s _Wesen und Formen der Sympathie_ on Ernesto De Martino’s thought, during the elaboration period of _Il mondo magico_’s theoretical framework. The paper claims that De Martino’s approach to Scheler’s phenomenology can be included among the conditions of possibility of the Italian philosopher’s detachment from idealism and of the formulation of his original epistemological stance. Within this framework, tracing _Sympathiebuch_’s line of influence on De Martino would make possible to read the (...) problem of the experience of magic from a phenomenological standpoint. In the first section, the paper provides an outline of the philosophical and cultural environment in which De Martino came into contact with phenomenology and, specifically, with Scheler’s philosophy. In the second section, the paper presents the features of Scheler’s philosophy that would influence De Martino’s thougt in the first half of the 1940s. To this purpose, the contribution takes into account _Sympathiebuch_’s main conceptual cores, taking as its guiding thread the definition of the phenomenological concept of _Mit-fühlen_ and the possibility to extend its potentialities to an ethnological project. In the third section, the paper presents an interpretation of _Il mondo magico_ in the light of Scheler’s categories, highlighting the argumentative junctures in which the phenomenological conceptual toolkit seems to be most effectively employed by De Martino in the study of magic and ritual phenomenona. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-hernandez.